Deia el gran Vicent Sanchís a l'AVUI que no es pot enganyar tanta gent durant tant de temps. Això és el que a intentat fer Zapatero amb Catalunya des que fa cinc anys va arribar a la Moncloa. Era Zapatero un home sense discurs que es va trobar al capdavant d'un govern pràcticament de rebot
gràcies a les mentides del PP posteriors a l'atemptat de l'11-M. D'aquella manca de discurs, i per diferenciar-se del seu antecessor, en va sortir el projecte de l'Espanya plural, una expressió que s'ha acabat demostrant que era completament buida de contingut. Amb la seva cantarella Zapatero ha anat sobrevivint durant tots aquests anys, tot i que no hi ha hagut cap avanç concret en el model de "cafè per a tothom" vigent des de la Llei Orgànica d'Armonizació del Procés Autonòmic (LOAPA).
Primer l'Estatut i després el sistema de finançament han servit perquè Zapatero maregés la perdiu, però la crisi ha fet adonar a més d'un que del president espanyol no se'n pot esperar res de bo. Això és el que dijous van pensar els empresaris del Cercle d'Economia que, a diferència d'altres vegades, no el van rebre amb les mans obertes. Ahir més d'un dels socis va estirar les orelles del president per la seva falta de coratge polític per prendre grans decisions.
Es va parlar, sobretot, de la reforma del mercat laboral, una necessitat bàsica per mantenir la competitivitat de les empreses de Catalunya. Els sectors industrials catalans no es poden permetre la temporalitat i la precarietat del sector de la construcció, com en altres punts de la península. I els empresaris veuen com, una darrera l'altra, Zapatero envia les seves peticions a les escombraries. Les intervencions de l'exministre Josep Piqué i el notari Juan José López Burniol van ser especialment dures.
El primer, que a les jornades del Cercle a Sitges ja havia renyat el president Montilla, va retreure a Zapatero que mantingués les normes del mercat laboral que són pràcticament les mateixes que durant "el franquisme". El segon, en canvi, va optar per censurar la poca valentia del president a l'hora de prendre decisions difícils. Com sempre, les respostes de Zapatero van ser vagues i ambigües. Va aguantar el xàfec com va poder i va somriure. Però el d'ahir era un somriure que no podia amagar la frustració de saber que a Catalunya ja ningú el creu. Ni els seus.
