"Una Maragallada sense Maragall", així definia el sociòleg Salvador Cardús la proposta llançada per l'alcalde Hereu de convertir Barcelona en la primera seu mediterrània dels Jocs Olímpics d'hivern. A diferència de l'opinió del nostre sociòleg de capçalera, i de la immensa majoria de catalans i barcelonins, els mitjans oficials dels socialistes, públics i privats, van lloar la proposta d'un alcalde que ha hagut de recórrer a una mesura desesperada per evitar caure encara més a les enquestes.

Cardús fins i tot es quedava curt en el seu anàlisi perquè, com a mínim, les maragallades seguien una certa lògica. Ni des del punt de vista esportiu ni des del punt de vista ciutadà la proposta d'Hereu té gaire coherència i només pot ser interpretada com una decisió política per intentar no perdre una alcaldia que fa trenta anys que està en mans socialistes.

Des de la vessant esportiva, voler organitzar uns Jocs Olímpics d'hivern és fer Pasqua abans de Rams. Catalunya no té pràcticament cap infraestructura necessària per organitzar les proves esportives que requereixen uns Jocs. De fet, hi ha disciplines olímpiques en què ni tan sols hi ha cap practicant, com el patinatge de velocitat.

La tradició esportiva del nostre país és evident que casa molt més bé amb l'olimpíada d'estiu. Però, parlem clar, Hereu i el PSC no volien una confrontació amb la candidatura de Madrid i es conformarien amb el segon plat.

Si des del punt de vista esportiu una esdeveniment d'aquestes característiques ja és discutible, des del punt de vista ciutadà la cosa encara s'aguanta menys. El mateix Hereu, escarmentat pel fracàs del Fòrum de les Cultures, va prometre a l'inici de legislatura que s'havia acabat la política de grans esdeveniments, que era l'hora de pensar en els que vivien a la ciutat. Caldria, doncs, que l'alcalde expliqués el per què del canvi de la seva posició.