El 19 de maig de 1960, durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta Joan Maragall, amb presència de ministres de Franco, un grup de catalanistes va entonar espontàniament el cant de la senyera. La cançó
havia desaparegut del programa de l'Orfeó per la censura franquista. Aquella nit va acabar sent coneguda com la dels fets de Palau i va derivar en la detenció i posterior consell de guerra a Jordi Pujol, que sempre va negar estar darrera d'aquella protesta.
Quaranta nou anys després d'aquella data, uns altres fets de Palau han sacsejat els fonaments de la política i la societat civil catalana. El robatori perpetrat pel president de l'Orfeó, Fèlix Millet, durant els seus anys de mandat, ha posat de manifest els obscurs mecanismes que han regit la relació entre les administracions públiques i les institucions parapúbliques d'aquest país en els darrers vint anys.
Millet és alhora un símptoma i una conseqüència del que ha acabat convertida part de la societat civil d'aquest país. Una societat que ha evitat tan com ha pogut posar el dit a la nafra als polítics a canvi que aquests els deixessin fer i desfer a la seva manera en càrrecs on massa sovint han confós els interessos particulars amb els de la institució.
L'anomenat oasi català, que és més aviat un oasi barceloní, i tot el que hi ha al seu entorn ha estat una autèntica llosa pel país. Els interessos d'uns pocs, la seva allargada mà a l'hora de controlar partits, institucions i administracions han perpetuat un statu quo que no és, ni de bon tros, el de la majoria de catalans. Aquella polèmica frase d'Alfonso Guerra de qui es mou no surt a la foto ha estat el principi que ha regit aquestes relacions a Catalunya. Clubs de futbol, sindicats i patronals han servit com a plataformes personals a determinats individus que s'han disfressat de salvadors de la pàtria.
Però, afortunadament, algunes d'aquestes coses estan canviant. Els nous fets de Palau són el símbol que alguna cosa està canviant, que els Millets que queden en aquest país tenen els dies comptats. Només cal mirar el Barça, exemple del canvi que ve. D'un Barça fosc, que amagava la seva catalanitat i esquitxat per impagament d'impostos, fitxatges amb diner negre i pèrdues milionàries, a un Barça, el de Laporta, sanejat, victoriós i desacomplexadament al servei de la seva nació.
