Aquesta és una expressió molt nostrada i que pot ésser aplicada a una gran quantitat d’àmbits i aspectes de la nostra realitat, del nostre dia a dia. En aquests moments, em ve al cap l’àmbit polític. Quants cops hem sentit a dir, per part d’algun dels nostres intel·lectuals, aquesta frase feta emprada en referència al nostre país i la seva voluntat d’anar més enllà? ... La pregunta, segurament, evoca el lector a recordar algunes declaracions, paraules d’algun dels nostres destacats analistes polítics on l’hagi emprada i, hores d’ara, els exemples començaran a aglutinar-se-li. L’assumpció del risc és cabdal i s’haurà d’executar, portar-la a la pràctica si, veritablement, volem avançar en termes de sobirania. La cosa és així i la nostra classe política ho sap. Cal arriscar-se, cal jugar-se-la.
Però, com esmentava al començament d'aquesta crònica, no només a nivell polític aquesta expressió és aplicable. Al món econòmic i de l'empresa, també. Els empresaris i els emprenedors han d'arriscar-se per tal de fer progressar, avançar i créixer el seu negoci. És imprescindible una actitud de treball, d'esforç i diria -permeteu-me l'estirabot- de trencar-se les banyes pel negoci. Sense aquest comportament, les empreses i els negocis no poden prosperar, no poden anar a més. I aquest fet, en l'època que vivim, està molt lligat a les noves tecnologies ja que l'adopció d'aquesta actitud anima, esperona el creixement de l'activitat tecnològica a Catalunya. Una manera de procedir que, malauradament, brilla per la seva absència i les dades així ho constaten. Aquesta por a arriscar del sector empresarial limita les possibilitats tecnològiques -i les que se'n deriven d'aquestes- del nostre país i, per tant, dificulta que Catalunya es posicioni òptimament en el sector de les TIC. D'aquí que fóra bo que s'executessin polítiques i iniciatives, des de diferents àmbits, que permetessin un canvi en aquesta concepció empresarial i facilitessin l'assumpció de riscos. D'altra banda, hi ha una altra necessitat, pel que fa a la tecnologia, que cal palliar. Es tracta de la connexió a Internet. De la banda ampla. I més concretament, de dos aspectes específics d'aquesta. El seu preu i la seva capacitat. Abans, però, és just destacar els projectes que està impulsant el govern català per tal de fer possible que no es produeixi la fractura digital territorial i que, per tant, independentment del lloc de residència tothom que vulgui pugui accedir a la xarxa. Un aspecte que, desgraciadament, tot i la millora que significarà -teletreball, cohesió digital del territori, ...- no serà suficient. Ens cal apuntar més lluny. Mirar a Europa i col·locar-nos al seu nivell en preu i capacitat. Un preu més moderat i una major velocitat possibilitarien, entre d'altres, que l'oferta de serveis i negocis a Internet fos molt més elevada. Un fet que no cal dir que seria quelcom altament recomanable. I que esperem, que en aquest aspecte també s'assumeixi risc i les operadores de telecomunicacions i l'administració en parlin i arribin a un acord que permeti treballar en la solució d'aquest inconvenient que limita el nostre desenvolupament.

Ras i curt, la manca de cultura de risc de la nostra classe empresarial i les limitacions de l'ample de banda són dos importants aspectes a millorar si volem, com a país, créixer i progressar en l'àmbit tecnològic, innovador i econòmic.