Darrerament, han transcendit dues informacions, notícies, que poden traduir-se en una millora respecte a l’estat de les infraestructures de telecomunicacions que tenim en el nostre país. Això sí, sempre i quan els projectes als quals fan referència, fructifiquin i tirin endavant. Sense lectures restrictives i interpretacions lesives per als nostres interessos col·lectius. Quelcom al que, malauradament, hi estem massa acostumats, avesats.
La primera de les notícies té a veure amb un projecte que el govern de la Generalitat vol endegar amb l’objectiu que les noves tecnologies arribin a gairebé tota la població d’aquest país. La idea del govern és posar en funcionament unes dues-centes cinquanta torres de telecomunicacions en aquells indrets de la geografia catalana més complexos a l’hora de proveir, principalment, accés a la banda ampla i a la telefonia mòbil als seus habitants. Segons fonts governamentals, el projecte podria pal·liar els problemes que una part important de petites localitats d’aquests país tenen quant a l’ús de la telefonia mòbil i Internet. Es calcula que es podria arribar a cobrir tots els municipis que tinguin una població superior als deu habitants, amb la qual cosa la pràctica totalitat del país estaria en condicions d’accedir als avantatges que proporcionen les noves tecnologies. Una mesura que, sense cap mena de dubte, ajudarà a reduir la fractura digital en termes de territori que poden patir alguns dels habitants del nostre país. Una de les conseqüències negatives de la irrupció de les noves tecnologies. La de la impossibilitat de tenir accés a Internet o a la telefonia mòbil per raons de lloc de residència, en viure en una zona rural, muntanyosa o amb una densitat de població molt minsa, que ciutadans d’aquest país, en ple segle XXI, encara pateixen.
El segon té relació amb el pacte que el conseller Castells i el ministre Solbes signaren, ara fa tot just una setmana, per tal de consensuar un acord sobre el que dicta la disposició addicional tercera de l’Estatut, una llei orgànica aprovada per les Corts espanyoles: que la inversió estatal a Catalunya es correspongui al pes que l’economia catalana té en el conjunt de l’Estat, és a dir, que sigui el 18,85% de la inversió real territorialitzable de l’Estat. No entraré a discutir si una llei s’ha de negociar o no. Simplement, vull esmentar, a títol personal, que les lleis estan per complir-les i que els governs seriosos han de fer bandera del compliment d’aquestes, sense aferrar-se a tripijocs o juguesques que sols generen desafecció entre la ciutadania i devaluen la política. Però no és a aquest punt on el cronista volia arribar. Dins d’aquest pacte, on el concepte d’infraestructura és restrictiu –no es consideren, entre d’altres, ni les educatives ni les culturals– sí que s’engloben totes les inversions en infraestrutures que tenen a veure amb activitats de caràcter econòmic, entre les quals les relatives a telecomunicacions i tecnologia. Una dada que, si més no, resulta positiva en aquest àmbit concret. Caldrà, però, anar amb molt de compte. L’experiència que els partits catalans tenen, amb tot el que es va esdevenir en el procés de redacció, negociació i aprovació de l’Estatut que tenim en vigor, hauria d’ésser un grau. I abans de fer un fals moviment, mirar molt bé la lletra petita del contracte per tal que no ens tornin a donar gat per llebre i allò aconseguit es vegi novament encongit o modificat. O millor dit, ribotat. On el seu ribot hagi tornat a fer una bona feina, a favor dels seus interessos.
