Des de la perspectiva del territori i la sostenibilitat, el 2008 serà recordat com l'any de la sequera. Tanmateix l'any s'acomiada amb els embassaments amb uns nivells per sobre de la mitjana dels darrers 10 anys, i amb un temporal de llevant espectacular que ha afectat tota la costa de parla catalana.
El gener de 2008 els embassaments del sistema Ter-Llobregat estaven al voltant del 25% de capacitat, i a finals de març es va arribar a fregar el 20%, és a dir, el nivell d'emergència I. A partir d'aquell moment la sequera va ocupar durant setmanes les portades de diaris i telenotícies, i les possibles solucions temporals que van ser proposades, com la interconnexió de conques, l'aportació d'aigua en vaixells, o més a mig termini, la dessalinització, van esdevenir el centre del debat polític.


Recordant l'anècdota, i com a exemple de l'angoixa que es va viure durant unes setmanes, el conseller de Medi Ambient va arribar a encomanar-se a la Moreneta per tal que plogués.
Finalment, una primavera molt plujosa va evitar els talls en el subministrament a la regió metropolitana de Barcelona i progressivament, i ja passat l'estiu es van acabar suprimint les restriccions derivades de les diferents fases d'excepcionalitat.


El gener de 2009 s'iniciarà amb les reserves als embassaments vora al 70%, és a dir 45 punts percentuals per sobre del volum embassat ara fa un any. Això fa preveure que durant el 2009 no es repetirà la crisi de l'aigua, i per això mateix el 2009 és un bon any per debatre sense presses el que podríem anomenar el Model Hídric Català. Un sistema de subministrament i control del consum que garanteixi l'aigua per a tots els catalans i catalanes, i que  hauria de passar essencialment per l'aprofitament de noves fonts d'aigua (aigües pluvials, grises...) i, sobretot, l'estalvi.