Fa poc més d'un any ens va sorprendre que Islàndia, us estat petit i amb un alt nivell de vida, entrés en una crisi financera que va necessitar ajuda i va inquietar a la seva ciutadania. Ara ens ha sorprès que Islàndia hagi demanat entrar a formar part de la Unió Europea, de la mà de la seva veïna Suècia, que en el semestre que som ostenta la presidència del Consell de la UE.

De fet, de cara a la Unió Europea, l'entrada d'Islàndia no ha de suposar un canvi substancial, ja que estem parlant d'un estat petit, d'uns 300.000 habitants, però, per  contra, per Islàndia, ara que ja ha tastat el que és una veritable crisi, la Unió Europea pot suposar garantia d'estabilitat i de cohesió. Fins aquí tot normal i correcte, però el que no és massa habitual són les preses perquè Islàndia sigui el 28è estat de la UE, i més si tenim en compte que l'acord del parlament islandès per iniciar les negociacions va ser de 30 vots afirmatius contra 28 que s'hi oposaven.

Sigui com sigui, l'entrada d'Islàndia a la UE no serà tant ràpida com es pretenia i haurà de passar els tràmits habituals, però de ben segur que ho tindrà molt més fàcil que no pas els estats balcànics i molt més que Turquia, que ja fa anys que ho intenta. En qualsevol cas, si finalment Islàndia forma  part de la UE, previsiblement, per la seva situació geogràfica, per l'economia i per la cultura, li serà més familiar avenir-se amb els estats nòrdics i amb els problemes que afecten aquella zona, que no pas amb els surenys.