Aquest cap de setmana hi ha hagut dos fets que han situat a Catalunya en el mapa. No tant des del punt de vista institucional però si des del vessant de la societat civil, la qual es mobilitza normalment quan el poder polític no dóna resposta a les seves reivindicacions o inquietuds. Així, de tots es coneguda la marxa dels 10.000 a Brussel·les amb la finalitat de mostrar a les institucions comunitàries la vitalitat i la reivindicació de la societat civil catalana vers la seva llibertat nacional, identitat i llengua.

 

 

Prescindint de la guerra de xifres que sempre hi ha al darrera d'una manifestació d'aquestes característiques, cal destacar l'èxit de la iniciativa pel sol fet de la mobilització que representa i de la sacsejada que de ben segur s'ha donat als mandataris de Brussel·les i als nostres.

L'altre fet destacable és la pregunta que es va fer a la secretària d'estat nord-americana Hillary Clinton, en el marc de la seva visita al Parlament Europeu, en el sentit de com creia que actuarien els EUA respecte d'un procés d'independència en el sí de la UE, posant com a exemples els casos d'Escòcia, Flandès o Catalunya. La resposta, diplomàtica però alhora interessant, va anar en la direcció de que ho veia com un afer intern i no s'hi oposarien ni hi intervindrien.

El més probable que aquests dos fets no tinguin una conseqüència immediata en el pla polític o institucional, però el que és ben segur és que han representat una posada a l'escena internacional de Catalunya i això sempre és ben vingut, ja que s'existeix pel fet de sentir-se nació, però també per tal com et veuen la resta. Una altra reflexió al respecte, és que tot això està molt be però, com solen dir des de Brussel·les, la solució de la nostra situació no és tant a la capital comunitària ni a Washington, sinó a Madrid. De fet, però la presència internacional sempre és positiva.