A dia d'avui està molt clar: totes les previsions que hi ha per la marxa de l'Onze de Setembre indiquen que la convocatòria serà un èxit espectacular. La bona gent del país sortirà al carrer i totes les opcions polítiques, amb més o menys fervor, s'hi afegiran per no perdre el tren de la història.
La gent ja no creu en l'Estat de les autonomies, en el federalisme, en el confederalisme, ni en nous sistemes de finançament, i ja creu que és necessari ésser com tothom al món: un Estat per poder regir, així, el propi futur per nosaltres mateixos sense ser invisibles al món.
Això està aconseguit: tenim el gruix del país al costat. El problema, però, no és la manifestació de l'Onze de Setembre, que de ben segur serà una Diada històrica molt important. El problema és què fem el dia 12 de setembre per evitar portar el país a una gran decepció i depressió nacional.
El país està fart de grans Diades i de grans manifestacions que posteriorment queden en no-res"
Catalunya ha arribat al seu límit en la situació econòmica, financera i política, i necessita oxigen de llibertat per tal de sobreviure, i una classe dirigent i política, també, que se la jugui. El país està fart de grans Diades i de grans manifestacions que posteriorment queden en no-res.
El propi President Artur Mas va dir una frase que el compromet enormement: "O ara o mai". Aquest és el problema i la realitat que hem d'assolir tots els ciutadans catalans que desitgem la llibertat i la sobirania de la nostra nació: o ara avancem, aprofitant la degradació del nacionalisme espanyol i les estructures del seu Estat, o mai no tornarem a tenir una oportunitat històrica com aquesta.
Som-hi doncs, darrere de les nostres institucions, darrere de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), darrere de l'Assemblea de Municipis (AMI), darrere d'Òmnium i de tantes altres entitats de la societat civil. Tots junts ho aconseguirem.
