Barcelona · Ferran Requejo (Barcelona, 1951) és catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). El politòleg assegura que si la reforma de l'Estatut, pendent de la sentència del Tribunal Constitucional (TC), fracassa i el finançament no millora substancialment, la resposta de Catalunya haurà de ser més radical. Proposa, per exemple, la insubmissió fiscal, la desobediència civil o la internacionalització del conflicte. De fet, afirma que el reconeixement i l'articulació de les nacions minoritàries és la gran assignatura pendent del sistema democràtic espanyol, i afegeix que la Constitució actual conté ambigüitats que beneficien pràcticament sempre el poder central.

s optimista en la negociació del finançament?
Hi ha una base precària estructuralment parlant. El marc jurídic actual no facilita un acord que solucioni de forma estable i satisfactòria el model de finançament (sempre amb l'excepció del cas basc i navarrès). Es tracta d'un marc jurídic que fa dependre de la voluntat política i de la conjuntura els acords sobre el model en cada moment determinat. s una autèntica bogeria, per exemple, que el model de finançament que s'acordi ara depengui de si s'està o no en una conjuntura de crisi econòmica. Els models seriosos funcionen amb independència de la conjuntura. En aquest àmbit envejo els sistemes de federalisme fiscal d'algunes democràcies desenvolupades que pensen en termes de relacions molt més equitatives entre poders territorials.

En el cas espanyol, en canvi, els dos partits majoritaris mai pensen en termes federals, sinó en termes unitaristes: hi ha un poder important, i jeràrquicament un quants pisos per sobre dels altres, que és el poder central. Els altres poders territorials són subordinats a l'anterior, son poders "regionals". Tanmateix, ara hi ha lleis que s'han de fer complir. Però qui les ha de fer complir es fa el desentès, mira cap a una altra banda i procura guanyar temps per tal de posicionar-se en unes condicions més favorables dins un marc que ja li és molt avantatjós.

I respecte al front comú català?
Els partits catalans representen la part dèbil del sistema territorial. El "consens" sorgit de la transició va comportar moltes ambigüitats constitucionals. I les ambigüitats sempre beneficien els més forts, en aquest cas, al poder central. A més, és obvi que els partits catalans competeixen entre ells. La suma de debilitat sistèmica i competència interna dificulta la negociació entre els partits catalans i amb el poder central. Però malgrat això, els polítics catalans estan obligats a entendre's en el tema del finançament perquè un nou fracàs suposaria la mort de l'actual classe política. Es trigaria temps a recuperar la confiança de l'electorat respecte a la pràctica totalitat de les forces polítiques del país...

s, doncs, una última oportunitat pels partits catalans?
Ho és per aquesta generació de polítics. Un fracàs tindria repercussions durant bastant anys. El desencís i la radicalització estarien servits.

Quines són les ambigüitats constitucionals?
Són de diferent tipus. Per exemple, no s'especifica bé qui ha de fer què en l'àmbit territorial. Moltes qüestions controvertides no estan ben definides i, després, queden en mans del desenvolupament legislatiu i de la interpretació constitucional. Si es produeix un conflicte el resol el TC, un òrgan format per magistrats nomenats, tots ells, per institucions del poder central, malgrat ser precisament el conflicte entre el poder central i les autonomies una de les principals qüestions a resoldre per aquest Tribunal. Aquest és un dels elements institucionals mal plantejats i pitjor resolts de la Constitució actual. En tot cas, l'actual sistema de finançament ve determinat per l'Estatut i com a llei orgànica, s'ha de complir...
Però no és l'única llei que s'ha d'aplicar. El sistema és més complex, perquè el finançament ja està regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) que també preveu la Constitució. I ambdues lleis poden ser parcialment contradictòries. En aquest cas el TC ha de resoldre els possibles conflictes a partir dels recursos presentats. En conjunt es tracta d'un model que incentiva la inestabilitat política i institucional, un model que no beneficia als més dèbils.

Fins que no hi hagi reformes estructurals profundes en el model territorial seguirem amb els mateixos problemes 

I si són incompatibles?
En aquests moments el TC està deliberant sobre els diferents recursos d'inconstitucionalitat presentat contra l'Estatut. Si l'Estatut i la LOFCA es contradiuen, el TC pot decidir que aquesta darrera llei és la que actua de referència de tot el model multilateral per les 15 comunitats autònomes del "règim comú", inclosa Catalunya. Si l'Estatut diu una cosa diferent a la LOFCA, el TC pot declarar "ineficaços" alguns articles sobre finançament, malgrat no els consideri formalment inconstitucionals. Però la conseqüència es quasi la mateixa: no s'aplica la norma catalana en aquells articles afectats. Repeteixo, des de la perspectiva de les comunitats autònomes, especialment en el cas de Catalunya, hi ha una deficiència estructural d'entrada en el sistema constitucional: és un model ple d'incerteses inicials que quan s'han concretat s'ha fet a partir de polítiques expansives del poder central que el TC no ha considerat inconstitucionals precisament pel caràcter ambigu del text constitucional. Aquesta Constitució no dóna seguretat als poders institucionalment més dèbils. La protecció de l'autogovern de Catalunya és molt precària. De fet, el reconeixement i l'acomodació de les nacions minoritàries són les grans assignatures pendents del sistema democràtic espanyol. Mentre no es canviïn les regles de joc, les tensions territorials seguiran essent un element permanent de la vida política espanyola del futur.

Així, considera que la Transició està mal tancada?
El famós consens de la Transició, i de la Constitució del 1978 com el seu principal producte, sovint va comportar una sèrie d'acords formulats de manera que no se sabia què volien dir. Cadascú podia interpretar els acords de manera diferent. En aquell moment això es va interpretar com una avantatge, com un mèrit del text constitucional. Però el desenvolupament polític i legislatiu de les tres dècades posteriors ho ha desmentit: ha estat molt restrictiu pel que fa a la concreció del pluralisme nacional que està present en la societat espanyola. D'altra banda, el procés de descentralització ha comportat uns autogoverns de baix contingut en termes de decisió política real. Estem molt allunyats d'una lògica federal. I encara més d'una lògica plurinacional.

El jurista Alfons López Tena assegurava en una entrevista a Tribuna Catalana que la sentència del TC deixarà l'Estatut sense efecte. Ho comparteix?
Òbviament, això dependrà del contingut de la sentència. En termes generals, el TC pot fer tres coses: declarar alguns articles inconstitucionals, però, arriscant-me en la predicció, penso que seran pocs, al voltant de mitja dotzena; interpretar a la baixa alguns articles, és a dir, que no els declararà inconstitucionals però establirà com s'han d'interpretar en termes constitucionals. Això pot afectar a més articles, uns quinze o vint; i, en tercer lloc, no pronunciar-se sobre altres articles per tal de fer-ho més endavant, quan hi hagi recursos contra lleis concretes que els desenvolupin.  De fet, tot el procediment del recurs d'inconstitucionalitat està molt mal fet. Resulta a nivell de procediments bastant de manicomi que un Estatut aprovat per dos parlaments, el Parlament català i les Corts espanyoles, i ratificat per referèndum de la ciutadania, pugui ser qüestionat per  dotze magistrats que, a més, només són nomenats per institucions del poder central.

Resulta bastant de manicomi que un Estatut aprovat per dos parlaments i ratificat per referèndum pugui ser qüestionat per  dotze magistrats

I si el TC vulnerés l'Estatut, com hauria d'actuar Catalunya?
Si finalment el TC deixa sense validesa pràctica punts neuràlgics de l'Estatut i el procés se salda amb un fracàs en termes de reconeixement i d'autogovern, i a més el sistema de finançament no millora substancialment, les respostes de les institucions i de la societat civil de Catalunya ja no poden ser les mateixes que les emprades fins ara: han de ser més radicals. Pacífiques, però més radicals. Un resultat fracassat en l'autogovern i en el finançament significaria que l'estratègia dels pactes, dels acords i del consens no porten més que cap a la dilució de la realitat nacional catalana. De fet, els dos principals partits espanyols encara pensen en termes de "España y sus regiones". Per part de les forces polítiques i civils catalanes mai s'ha de consentir aquesta dilució de les característiques i aspiracions nacionals. Si l'estratègia de pactes no porta sinó a ser un país de tercera s'hauran d'incentivar estratègies de confrontació.

Per exemple?
Si hi ha consens entre les forces catalanistes i recolzament des de les institucions es poden fer moltes coses, es poden estructurar diverses estratègies, des de la insubmissió fiscal, la desobediència civil i la internacionalització del conflicte. Cal pensar i dissenyar bé aquestes estratègies, calculant els costos i beneficis a curt i mig termini. Però les accions han de ser contundents, que reafirmin i manifestin les aspiracions del país. Però una condició molt necessària és la de partir de la unitat dels partits catalanistes, implicant també tant a la ciutadania com a les organitzacions  de la societat civil. Això representaria entrar en una nova fase del catalanisme polític. Veu possible, si és el cas, que s'adoptin aquestes mesures?
Dependrà, d'una banda, del resultat sobre l'autogovern polític (Estatut) i sobre l'autogovern econòmic (finançament), i d'altra banda, de la unitat política interna entre els principals actors polítics i socials del país. Si la sentència del TC no vulnera els punts més sensibles de l'Estatut i el nou finançament significa un salt important, no caldrà arribar aquests extrems. Tanmateix, en cas contrari, la resposta ja no pot ser la tradicional de mera reforma estatutària i de pactes fets en el marc d'un marc jurídic que s'ha revelat molt advers pels interessos i valors del país i per la seva projecció econòmica, política i cultural en el segle XXI.