Sellarès és president del CEEC i va ser director general de Seguretat Ciutadana. També va ser fundador de Convergència, de l'Assemblea de Catalunya i cofundador de l'ANC. És col·laborador a El Punt Avui. Mar Vicente l'ha entrevistat.
En quin moment del procés som?
Després de cinquanta anys de treballar amb un cert protagonisme en la reconstrucció nacional de Catalunya, he de dir que, tot i que passem uns moments d'una certa desmoralització d'alguns sectors, estem com mai havíem estat. Si a algú fa cinc o sis anys li haguessin dit que Catalunya estaria en la situació que està ara no s'ho hauria cregut. El grau d'acceptació de l'independentisme és extensíssim i fins i tot el grau de normalització del moviment. Hi pot haver gent emprenyada o desanimada, però ningú que hagi fet el pas cap a la independència s'ho ha repensat i ha deixat de ser-ho per convertir-se en espanyolista. A pesar de les nostres equivocacions, els aparells de l'Estat i les seves clavegueres són el motor més gran per crear independentistes.
Parla de clavegueres de l'Estat... Què pensa del cas Antifrau?
L'independentisme català algun dia s'estudiarà a les universitats per la seva candidesa. L'estelada hauria ser substituïda per un lliri blanc. Creure que un estat com l'espanyol no actuaria és absurd. Fem grans exclamacions quan es produeix el cas de De Alfonso i el ministre de l'Interior, però ja ho sabíem. I hem de ser molt clars i contundents: De Alfonso no està sol. De vegades els nostres polítics es tapen els ulls per no assabentar-se'n. Com els que ara reneguen del pujolisme i diuen que no en sabien res. Hi deu haver una gran part de la nostra classe política que devia ser cega, sorda i muda, llavors. Tots sabíem que l'Estat estava actuant. Ara hi ha unes proves evidents per manca de professionalitat del Ministeri de l'Interior. Però seríem incauts si creguéssim que De Alfonso està sol. N'hi ha molts i estan col·locats estratègicament a llocs de seguretat. L'Estat té sentit d'estat i actua. Està fent el que faria qualsevol estat. Com ho va fer el Canadà amb el Quebec, i com ho van fer les estructures d'estat britàniques amb Escòcia. Mentrestant nosaltres fem grans manifestacions amb un lliri blanc a la mà. Hem d'entendre que s'han acabat els lliris blancs. Anem de debò. S'haurà d'anar fins a les últimes conseqüències.
Què ha de fer Catalunya?
Catalunya no té sentit d'estat perquè no hem tingut un estat. Quan algú va parlar de "calç viva" tots es van posar drets perquè sabien que els estaven tocant el crostó. L'estat és l'estat. Ens pot agradar o no, però els espanyols tenen sentit d'estat. És allò que posaven a les casernes de "todo por la patria". Quan es descobreix el cas de De Alfonso, pensem que serà la gran derrota del PP. Però el PP obté més vots. Hi ha una Espanya que l'únic que vol és conservar l'estat, passa que nosaltres els hem desmuntat les seves estratègies. I estan molt nerviosos. Perquè ells estaven acostumats al problema basc, on a la llenya contestaven amb llenya, i amb tortura i amb repressió.
Des del CEEC demanen anàlisi a Catalunya sobre la seguretat i la defensa...
Fa tres-cents anys que obligadament tenim externalitzat el sistema de defensa català, a l'espanyol. I a Jaume Curbet, a Jaume Bosch, al conseller Macià Alavedra i a mi mateix després del 23-F se'ns va acudir tirar endavant un model de policia català, però no interessava a ningú. Això de la defensa i la seguretat, per als catalans, és com si no existís. No tenim sentit d'estat. No hem creat una gran escola nacional de la funció pública. No tenim consciència nacional de seguretat. Això no vol dir que els catalans vulguem un exèrcit. Però hem de ser conscients que si construïm un estat ha d'estar defensat, no parlo d'avions, vaixells i guerres, sinó d'un sentiment de defensa.
De què parlem, doncs?
No estem parlant només de soldats, sinó de defensa nacional de les centrals nuclears, del sistema sanitari, d'estratègia en comunicacions, del ciberespai. Un estat vol dir això. Vol dir la defensa dels ports, dels aeroports, de les fronteres. Nosaltres defensem –el Centre d'Estudis Estratègics n'és molt conscient– que falta un gran pla nacional de seguretat. Però no estem parlant d'exèrcit, com de vegades se'ns malinterpreta. D'això en parlarà la república catalana quan estigui constituïda. I en aquell moment haurem de parlar amb tots els aliats per veure quina coresponsabilització ens toca en el marc de la defensa de la Unió Europea i l'OTAN. Em preocupa que els catalans sobiranistes i independentistes siguem conscients que cal una seguretat i una consciència de seguretat nacional. Hem de pensar en la protecció de l'espai aeri, de l'espai marítim, que ara fa la Policía Nacional, la policia portuària. Si no, no aterrarà ni un sol avió a l'aeroport del Prat ni entrarà cap creuer als ports de Barcelona i Tarragona. Això vindrà acompanyat de tota una política internacional de seguretat. Som al sud d'Europa, tenim el corredor mediterrani, tenim dos ports importantíssims. Un ambaixador d'un país força important em deia que els catalans no som conscients que tenim Barcelona, que avui és un actiu polític i estratègic i una de les ciutats més importants de tota l'Europa occidental. I una altra cosa, que pot semblar poc escaient que jo en parli, però l'endemà d'una futura independència del poble de Catalunya ens haurem d'entendre amb Espanya. Perquè no podem retallar Catalunya i posar-la al mig del Pacífic. El principal veí serà Espanya i en el tema de seguretat, comunicacions, energia… haurem de treballar conjuntament amb ells, com amb els francesos, els italians. A l'independentisme li falta tocar de peus a terra: menys papers i més realitat. Hem de formar ara homes i dones que treballin en la seguretat nacional. Cal explicar a tothom que tenim dotze universitats, algunes de les quals destacades a escala mundial, però no s'hi pot estudiar res de defensa ni seguretat. En el sentit ampli, no parlo de militars. Això no és normal. No hem format ningú durant trenta anys per ser directors generals o consellers a Interior. No és seriós. Quan jo vaig ser director general de Seguretat, fa trenta anys, i Macià Alavedra era conseller de Governació, en aquell moment tenia un sentit, sortíem del franquisme, acabava de passar el 23-F, tenia un cert sentit. Però trenta anys després? Per què no hem preparat gent?
Per tant, consciència de seguretat...
Sí, i com a president del CEEC també em preocupa la policia de Catalunya. El Parlament de Catalunya la defineix com aquella que depèn de les institucions nacionals de Catalunya. Per tant, són la Guàrdia Urbana de cada població i els Mossos d'Esquadra. Tenen la mateixa formació, tenen la mateixa estructura. Què estem fent? És important que la policia de Catalunya, hi hagi el govern que hi hagi, tingui les mateixes estratègies. I no és norma l que en cinc anys no hi hagi ni un sol policia més. Hi ha 700 o 800 places de Mossos que s'han de cobrir. No hi ha excuses. I no hi ha Mossos i policia local, hi ha policia de Catalunya.
Queden nou mesos dels divuit que marcava el full de ruta. S'ha de canviar?
Penso que ni els que van projectar els divuit mesos creien que ho farien en divuit mesos. Cal marcar uns objectius i crec que és positiu que s'hagi fet. Però ara ja toquen menys papers, menys declaracions retòriques i més estructura d'estat, més consciència nacional, més autoestima. Dins el marc de la legalitat vigent, la independència és impossible. Sabem que hi ha un dia que s'haurà de trencar. Sóc un home d'ordre, de manteniment de l'autoritat, però és clar… Els espanyols la transició democràtica la van pactar per salvar els franquistes i perquè els franquistes es poguessin canviar de camisa. Avui al PP, i a una part del PSOE, hi ha dirigents fills, néts i besnéts dels franquistes. O mirem els orígens de Ciutadans… En aquell moment tota aquella gent es va camuflar i va saber controlar les estructures.
Com a fundador de Convergència, com veu la renovació de la formació?
La veig positiva. Aquest últim congrés ha estat molt important. Em sembla positiu que hagi entrat tota una sèrie de gent jove que ha sigut capaç d'arraconar tota una sèrie de gent. Però encara no han sigut capaços de fer una cosa molt important, i és fer net amb Quico Homs. Amb els vots que ha perdut, no sé on ens portarà si hi torna a haver eleccions. Ha sigut capaç d'enterrar fins i tot el president Mas, que sembla mentida que amb la feina que ha fet hagi caigut en picat. En canvi, l'actual president Puigdemont sembla que encara no ha demostrat molt, però ha caigut bé a molts sectors.
Què passarà amb la qüestió de confiança al president?
Espero que tinguem el seny suficient, la consciència nacional i el sentit d'estat per donar suport al president i les seves propostes el 28 de setembre.
Una possible inhabilitació de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, podria accelerar tot el procés?
Si ataquen un dels nostres símbols nacionals, com pot ser la presidenta del Parlament, que sàpiguen que el pitjor que es pot fer és crear mites i crear herois i heroïnes. Tot el que facin en contra nostre anirà a favor nostre. Si la meva bona amiga i estimada Carme, amb qui vam començar plegats a l'ANC, fos inhabilitada, crearien el nostre Arnaldo Otegi, això sí, pacifista. Potser podria accelerar el procés, sobretot convenceria alguns indiferents. No seria negatiu per al país. Ha arribat un moment que no podem seguir esperant eternament. Però no ens hem de mostrar a Europa i la resta del món com que serem un problema. Intentarem ser un país avançat que no vol crear problemes.
Va ser cofundador de l'ANC. Com veu el paper de l'Assemblea ara?
Hi ha dues coses que em preocupen. L'Assembla la vam muntar com una eina que havia de durar dos o tres anys. L'Assembla dura massa. Potser sense adonar-nos-en estem fent un petit mal al país. Estem concentrant tot el catalanisme polític vers l'Assemblea i vers Òmnium. D'alguna manera, amb la concentració estem afeblint la societat civil catalana, formada per petites entitats, que s'estan desmuntant, i no sé si això és bo del tot. Després, l'Assemblea no pot ser decantada cap a Convergència, Esquerra o la CUP. Els seus dirigents han de vigilar molt de ser l'organització de tot el país. Fins i tot que hi participi l'entorn de Podem. Sembla que l'entorn de Colau hi serà l'11 de setembre i això és molt positiu.
La manifestació de la Diada ha de tornar a ser un cop de força del poble català?
De vegades a la gent li demanem massa sovint que es mobilitzi. Demano que tothom vagi a les concentracions, encara necessitem ensenyar múscul. Però tampoc passa res si aquest any hi ha menys múscul. Perquè el que hem de demostrar és que estem units. El que no podem fer és convocar actes que després hi vagin 600 o 800 persones, com va passar davant la delegació del govern espanyol amb l'afer Fernández Díaz. L'Assemblea ha de convocar menys concentracions, molt ben fetes i molt ben organitzades.
El múscul l'haurem de demostrar quan es constitueixi un govern a Madrid que estarà fet per destruir les nostres estructures d'estat reals: el model d'ensenyament, el sistema sanitari, el model de seguretat pública, la corporació catalana de ràdio i televisió. Hem de tenir en compte que per primer cop es fan cinc concentracions. Vol dir que per primer cop les comarques no marxaran a Barcelona. Però el dia que anem a les eleccions 2,5 milions de catalans han de votar sí a la independència. Hem de treballar al món Colau. És allà on hi ha peix. La resta ja l'hem recollit. Si volem arribar quasi al 60%, el peix és en aquest bloc.
Cal atraure els votants de Podem?
Sí, però també cal dir-los una cosa molt important: no esperarem trenta anys. Em preocupa molt perquè jo ja ho vaig viure, això. Els que tenim la meva edat, que vam ser a l'Assemblea de Catalunya, vam viure la transició i vam estar a la presó, en aquell moment ja teníem aquests amics. Com Antonio Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols o d'altres que defensaven que segur que trobaríem la manera d'entendre'ns amb Espanya. Alguns vam donar una oportunitat a Espanya. Però ara Domènechs, Colaus i Pisarellos em demanen a la meva edat que torni a donar la mateixa confiança que ja vaig donar a el Guti o a l'Obiols. Estarem trenta anys més perquè ells es convencin que no hi ha res a fer? Fa un mes feia un article a El Punt Avui on deia que volia la victòria del PP i Ciutadans. Ho vaig dir perquè si guanya Podem ens tornaran a enredar trenta anys més per esperar que Espanya canviï. No hi crec. Ja hi vaig creure.He estat trenta anys esperant. Ara cal plantejar la ruptura. No em pregunti amb quina sigla, m'és igual.
