Barcelona · Òmnium Cultural ha aplegat milers de persones en aquesta Diada d'enguany i també als actes previs del dia 10 de setembre. Coincidint amb l'assoliment dels seus ja 20.000 socis, l'entitat ha celebrat la jornada festiva amb la reivindicativa Marxa de Torxes, amb la Festa per la Llibertat que Òmnium organitza anualment i amb el tradicional acte commemoratiu al fossar de les moreres.


Aquest darrer acte d'enguany ha comptat amb la presència del membre de la Junta Nacional d'Òmnium, Isidor Marí, que va intervenir en l'acte. Per la seva importància, reproduïm íntegrament el seu discurs:



Bon vespre a tothom.

 

Aquesta és una diada nacional fortament marcada per la proximitat del desenllaç del procés estatutari i per la reafirmació del dret de Catalunya a decidir el seu futur. Sembla convenient, per tant, compartir amb vosaltres unes reflexions sobre aquests dos punts, unes reflexions bàsicament personals, encara que parteixen de les consideracions que hem fet darrerament a la Junta d'Òmnium Cultural.

Val la pena repetir d'entrada que actualment la qüestió principal no és l'Estatut. Seria absurd que les nostres aspiracions es limitessin a un Estatut que ja ha estat profundament retallat i queda molt per sota del que havia aprovat el Parlament de Catalunya. L'Estatut de 2006 seria un estatut baix de sostre, encara que el Tribunal Constitucional l'acceptés sense cap esmena ni reinterpretació a la baixa, cosa poc probable.

Però crec que no hem de minimitzar tampoc la importància del procés estatutari, ni menysprear el valor o l'efectivitat dels esforços llargs, tortuosos i dispersos que s'hi han esmerçat. Algunes veus acreditades havien arribat a afirmar que no s'hauria d'haver emprès la reforma estatutària. No puc estar-hi d'acord.

Si ens mirem el procés estatutari adoptant una perspectiva històrica i global, veurem que malgrat totes les dilacions i ensopegades haurà valgut la pena, a condició, això sí, que sapiguem extreure'n una lectura prou clara i compartir-la àmpliament amb la societat. I deixeu-me insistir que aquesta lectura l'hem de saber fer des de la doble perspectiva històrica i global, interpretant el que ha representat el procés estatutari com a demostració pública i evident de la manca de capacitat evolutiva de l'estat autonòmic davant de les demandes presentades per Catalunya, tot i que es feien per la via més estrictament democràtica i constitucional possible, i anaven precedides de declaracions de les més altes instàncies de l'Estat, en el sentit que Catalunya seria el que volguessin els catalans i l'Estatut que sortís del parlament tindria el suport del govern espanyol.

Amb la reforma de l'Estatut podem dir que Catalunya va exercir  amb exquisida moderació el seu dret a decidir, i va plantejar unes demandes molt clares i específiques, enormement importants i avalades pel 89% del Parlament:

 

El reconeixement igualitari de la seva especificitat nacional, cultural i lingüística.El respecte de les seves competències -reiteradament erosionades i laminades per la legislació bàsica de l'Estat.Un model de finançament que resolgués d'una vegada l'espoli fiscal, un dèficit que rondava el 10% del PIB, injustificable per cap criteri de solidaritat.  

Mirat des d'una perspectiva històrica, eren demandes lògiques, donades les profundes transformacions internes de la societat catalana i la necessitat d'adequar el marc polític inicial a les noves realitats, passats 25 anys.

I des d'una perspectiva global, és evident que en el nou context de la mundialització cap comunitat lingüística i cultural pot projectar el seu futur amb normalitat sense el suport complet i inequívoc d'un estat sobirà.

No es tractava, en contra d'algunes afirmacions cíniques que de tant en tant es repeteixen, de cap mania identitària, sinó de la necessitat imperiosa d'un nou marc polític capaç d'assegurar les condicions de benestar social, cohesió intercultural i dinamització col·lectiva indispensables per a les persones, els grups i les organitzacions que integren la nostra societat, i per poder participar sense traves en les grans dinàmiques internacionals.

I què ha passat amb aquestes demandes?

Pel que fa al reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, cal tornar a recordar que justament l'any 2006, en plena campanya furibunda de les Espanyes contra el nou Estatut, l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa aprovava la Recomanació 1735, sobre el concepte de nació, amb la finalitat de "fer progressar la reflexió sobre la qüestió de les minories nacionals i dels seus drets en l'Europa del segle XXI", convidant els Estats membres a adoptar legislacions que reconeguin les minories nacionals històriques i a aplicar-les de bona fe, incorporant el principi de discriminació positiva. En aquesta Recomanació s'hi llegeixen coses tan clares com aquesta:

"s important, alhora en una perspectiva política i jurídica, encoratjar una aproximació més tolerant a la qüestió de les relacions entre l'Estat i les minories nacionals, que culmini en l'acceptació genuïna del dret de tot individu a pertànyer a la nació que sent que pertany, sigui en termes de ciutadania o en termes de llengua, cultura i tradicions."

Ja sabem el cas que ha fet fins ara Espanya d'aquesta Recomanació: suprimir de l'Estatut tota referència a Catalunya com a nació, relegant l'únic esment al preàmbul, si no és que el Tribunal Constitucional també el treu o l'interpreta a la seva manera.

Si ens referim a la llengua, després de les retallades que ja va sofrir el projecte del Parlament, hi ha almenys 3 punts irrenunciables sense els quals quedaria totalment desvirtuat l'Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya -i tots ells pendents del Tribunal Constitucional:

 

El deure de coneixement de les dues llengües oficials en igualtat de condicions (article 6.2), sense el qual es consumaria la subordinació del català, fins i tot a Catalunya mateix, i la seva oficialitat esdevindria un pur simulacre, amb greus repercussions en tots els ordres de la vida pública.El principi de disponibilitat lingüística en el món privat (article 34), sense el qual les empreses tindran la llibertat d'imposar la llengua als seus clients i desapareixerà l'opció lliure dels consumidors per la llengua oficial que prefereixen, amb efectes nefastos per a l'ús normal del català en les relacions comercials.Els drets lingüístics en l'àmbit de l'ensenyament (article 35), que constitueixen la pedra angular de la unitat i la cohesió de la nostra societat. Després que el mateix Tribunal Constitucional va aprovar el nostre model educatiu de conjunció, seria un gravíssim retrocés que ara es pretengués invalidar-lo, posant en perill la convivència i la igualtat d'oportunitats entre els ciutadans de tots els orígens.  

De les competències de la Generalitat, fins i tot de les exclusives, cada dia veiem exemples del cas nul que se'n fa després del nou Estatut igual que abans. El blindatge competencial no sembla gaire eficaç.

I què direm del finançament i les peripècies que ha hagut de passar per arribar tardíssim a un resultat enormement incert. Haurem de seguir atentament els tres punts que els experts consideren "la prova del cotó":

 

Que els recursos per càpita de Catalunya estiguin per damunt del finançament mitjà de l'estat,Que en el càlcul de necessitats les variables correctores donin a Catalunya una participació superior al seu estricte percentatge de població.Que les inversions de l'Estat en el termini de 10 anys no siguin inferiors al pes del PIB de Catalunya en el PIB estatal. Veurem què passa en els propers anys, però de moment ja en tenim un botó de mostra recent, del passat mes de juliol: un informe estrictament tècnic de la Fundació Estudis d'Economia (FEDEA) indica que alguns d'aquests indicadors clau no es compliran, ni a Catalunya, ni al País Valencià, ni a les Balears.

Si algú pensa que tot això no té importància i que només hem de pensar en la crisi, com si fossin dues realitats diferents, em sembla que s'ho hauria de fer mirar. Hi ha massa gent a Catalunya que ja no es mama el dit.

Doncs bé, repeteixo el que deia al començament: promoure la reforma de l'Estatut ja hauria valgut la pena només que fos per arribar a constatar les limitacions democràtiques del sistema polític espanyol i les dimensions de la fòbia anticatalana que ha atiat sense escrúpols l'espanyolisme de dretes, comptant -això també" amb la passivitat irresponsable de la immensa majoria dels espanyols de tots colors.

No és bo viure enganyats. Cal saber en quin estat vivim, i conèixer què se'n pot esperar, perquè les futures decisions més o menys arriscades que haurà d'adoptar Catalunya no naixeran d'un impuls unilateral, sinó que seran conseqüència directa d'aquest context sociopolític. Si el catalanisme autonomista i el catalanisme federalista no ens porten enlloc, serà lògic cercar altres vies per a exercir el nostre dret a decidir. Si Espanya no està disposada de cap manera a ser l'Estat igualitari plurinacional, pluricultural i plurilingüe que Catalunya necessita i reclama, si Espanya no vol ser l'Estat dels catalans, per què hauríem de voler-ho nosaltres?

s natural, per tant, que tothom recordi el dret d'autodeterminació, per invocar-lo o per condemnar-lo. Recordem en aquest sentit que l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides i l'article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics i de Drets Econòmics i Socials proclamen el dret d'autodeterminació dels pobles. I els factors que segons les Nacions Unides donen lloc al dret d'autodeterminació són: una història d'independència o autogovern en un territori identificable, una cultura distinta i la capacitat i la voluntat d'accedir a la independència.

Recordem també que aquest dret forma part dels principis jurídics més alts, anomenats de ius cogens o erga omnes, perquè obliguen els estats per damunt de cap altra norma jurídica, encara que tots els estats invoquin el principi d'integritat territorial. L'enyorat Josep Maria Puig Salellas va fer-nos veure en més d'una ocasió que no era necessari que el dret d'autodeterminació fos explícitament reconegut a les constitucions: molts de casos en què s'ha exercit no partien de cap previsió constitucional. I no oblidem que, pesi a qui pesi, fins i tot la Constitució Espanyola reconeix en el preàmbul la diversitat dels pobles d'Espanya -encara que a l'articulat només parli de nacionalitats, tothom sap per quines pressions dels poders fàctics.

Esmentem encara, més concretament, l' informe de la Comissió de Venècia, vinculada al Consell d'Europa, sobre la secessió i l'autodeterminació en dret constitucional, en el qual es recorda el dictamen del mateix Tribunal Suprem del Canadà sobre una eventual secessió del Quebec. Aquest tribunal estatal, en estricte rigor democràtic, va reconèixer que, per més que l'ordenament constitucional canadenc no preveu la secessió, l'estat no pot ignorar l'expressió clara, en resposta a una pregunta clara, per part d'una majoria clara de quebequesos, de la seva voluntat de no continuar fent part del Canadà. En un cas així, caldria obrir negociacions entre dues majories legítimes: la de la població del Quebec i la del conjunt del Canadà.

No cal donar-hi més voltes: el dret a decidir és democràticament indiscutible, i un estat pluralista i democràtic mínimament sensat obriria negociacions de bona fe entre dues majories legítimes per tal de trobar una acomodació satisfactòria, abans de portar les coses a l'extrem i tancar-se en banda, generant tensions de conseqüències imprevisibles.

En definitiva, tot fa pensar que el desenllaç del procés estatutari reclamarà que Catalunya prengui decisions polítiques transcendents. I està bé que ho faci sabent que té tot el dret de fer-ho. Sí. Però sabent també, i no oblidant-ho mai, que l'autodeterminació és la decisió més important que pot prendre un poble, i que segons com s'exerceix pot consolidar o destruir la credibilitat d'un projecte nacional.

En els mesos propers caldrà exercir el dret de decidir, i caldrà demostrar que sabem decidir amb encert i que som capaços de sostenir amb dignitat les decisions que prenem, perquè les hem pres amb la força i l'autoritat d'un suport social majoritari. També hem de saber que hi haurà diferents moments, diferents nivells i diferents àmbits de decisió. Una cosa són les mobilitzacions socials o els posicionaments públics sectorials que es consideri convenient de promoure. I una altra de ben diferent la decisió de Catalunya, que correspondrà al Parlament, en la seva composició actual o després d'una renovació, si es considera necessari.

Mentrestant, siguem conscients que en tots els casos i en cada moment ens cal combinar l'audàcia i la prudència, cercant sempre la implicació final de la més àmplia majoria en la decisió que caldrà prendre al més alt nivell, i més si cal arribar a exercir el dret d'autodeterminació.

s imprescindible que cadascú calculi bé i amb el cap ben fred quan i com cal decidir, i que els partits polítics treballin concertadament per a dissenyar i presentar amb claredat un projecte nacional capaç d'aconseguir una adhesió social majoritària. No sols l'adhesió dels convençuts, sinó el convenciment de la immensa majoria.

Si cadascuna de les decisions dels diferents sectors contribueix a eixamplar, i mai a dividir, la formació d'aquesta majoria social, l'any que ve, en aquesta diada, podrem celebrar avenços sensacionals.

La nostra societat és capaç d'aconseguir-ho. Tots hem d'estar-ne segurs, i els representants polítics els primers. Però tots hem de saber que caldrà un immens esforç conjunt i molt sistemàtic. I que al final haurà valgut la pena posar el projecte nacional per davant dels petits projectes de cadascú.

Visca Catalunya.