L’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2007 va cloure’s amb una emotiva interpretació d’Els Segadors amb gralla, tabal i falç, una falç que Òmnium cultural ja té ben esmolada per si ve un altre juny. L’acte va commemorar els 300 anys de la derrota d’Almansa el 25 d’abril de 1707, una derrota que, pocs anys després, es traduiria en el també fatídic 11 de Setembre de 1714. El president de l’entitat, Jordi Porta, va sentenciar: “qualsevol país necessita, per tirar endavant, memòria i projecte. La memòria sola ens pot deixar en la nostàlgia inoperant. Però un projecte amnèsic ens pot deixar en la submissió i en la manca de vigor”.
Porta va exposar l’esquizofrènica situació que viu el català, que és capaç d’engendrar un diccionari català-sànscrit que serveix de referència a les universitats anglo-saxones, però que, alhora, és incapaç d’articular un veritable espai català de comunicació, fent esment a la batalla que encara avui es lliura perquè al País Valencià s’hi pugui veure TV3: “Són molts anys d’inèrcia que ens costa superar”.
L’escriptor Joan Francesc Mira, Premi d’Honor 2004, en el parlament d’inici de l’acte, va fer un repàs a la batalla de 1707, alertant que “molts més valencians dels que sembla” encara mantenen viva la idea de la derrota, un fet esperançador que el du a afirmar: “Amb memòria històrica podem ser alguna cosa. Sense memòria, segur que no som res”. La sentència va enardir el públic que omplia de gom a gom el Palau de la Música Catalana, àvid de conèixer de primera mà la situació en què viu una part de la nació que, massa vegades, passa desapercebuda Ebre ençà.
