Barcelona · Un emotiu acte al Palau de la Generalitat recorda l'emblemàtica figura del que fou abat de Montserrat entre 1946 i 1966.
En commemoració del 40è aniversari de la mort del P. Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, el Palau de la Generalitat va acollir ahir un acte d'homenatge que va reunir a representants de la societat civil, de l'Església i del Govern, una mostra de la importància de les aportacions que 'l'abat de Catalunya', com se'l va arribar a conèixer, va fer en molts camps de la realitat social, religiosa i nacional del país.
Davant d'un auditori amb més de tres-centes persones -i un centenar més en una sala adjunta, que van poder seguir l'acte a través d'una pantalla- cinc personalitats van parlar de la trajectòria vital de l'abat Escarré i el seu llegat. Va obrir l'acte Aureli Argemí, president del CIEMEN i de la Fundació pels Drets Col·lectius dels Pobles, que va explicar com l'homenatjat va ser "un dels homes més estimats de tots els catalans" especialment els anys 60. Argemí va atribuir-li els mèrits de fer del monestir de Montserrat una "casa de tothom, sense excepció, i respectant les creences d'uns i altres; una casa oberta al diàleg i a la reconciliació", així com d'emmarcar-se "en aquella part de l'Església catalana que no va deixar el poble en mans dels qui l'atacaven, sinó que va posar-se al costat dels qui lluitaven per a sembrar els valors de la democràcia i per a la renovació".A continuació, l'actual abat de Montserrat, Josep M. Soler, va fer un repàs de la vida d'Aureli M. Escarré, del qual va dir que "visqué i treballà per Montserrat", i que l'abat "es lliurava a tota acció que dignifiqués el monestir i la terra". "Va aconseguir cohesionar la comunitat, i convertir el monestir en un espai de respir enmig de les llibertats trepitjades".
Al seu torn, mossèn Josep Bigordà, teòleg i periodista, va pronunciar la ponència L'abat Escarré, en el context de l'Església catalana resistent. El mossèn va explicar com a finals dels 50 i començaments dels 60 l'abat va accentuar el seu discurs crític contra el règim, amb un famós sermó de Nadal a favor dels presos polítics, o les homilies, sempre en català, crítiques amb aspectes de la realitat social i política -arribant a qüestionar obertament el Governador civil, en un cas-. El punt àlgid fou el novembre del 1963, quan va fer les famoses declaracions al diari francès Le Monde, on deia que "el règim espanyol es diu cristià però no obeeix els principis bàsics del cristianisme", i declarava que "el poble ha de poder escollir el seu Govern", a causa de les quals va haver d'exiliar-se a França.
El secretari de relacions institucionals i participació del departament d'interior, Josep Vendrell, va emmarcar el reconeixement a l'abat dins del procés de recuperació de la memòria històrica a Catalunya, i va resumir les seves aportacions en quatre punts: contribuir que l'Església aixoplugués la resistència nacional, social, cultural i política catalana; contribuir a la reconciliació de la societat catalana i a la pau, afavorint el diàleg entre l'església i sectors diversos de la societat; reconèixer la diversitat nacional i els drets dels pobles; i impulsar una gran quantitat d'iniciatives culturals des de Montserrat, amb la fundació de la revista Serra d'Or com a exemple paradigmàtic.
Finalment, el vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va clausurar l'acte lloant el "compromís" de l'abat Escarré, i va recordar que "hi va haver una església catalana que no dimití, que no desertà, que no va deixar-se doblegar l'esquena de la dignitat". Carod-Rovira va definir l'abat com un "home valent" que "va posar la paraula i el prestigi del seu càrrec al servei d'una causa que sempre farà que el recordem amb afecte, respecte i consideració: la llibertat dels pobles i la dignitat humana". Una persona, segons el vicepresident del Govern, que pertanyia a "aquells sectors de l'església catòlica a Catalunya que s'han mantingut fidels al país", "gent del morro fort, de pedra picada, d'una catalanitat irreductible, d'un compromís civil insubornable". En referència a les declaracions a Le Monde, Carod-Rovira va insistir que "el seu compromís amb el poble de Catalunya no neix dels darrers anys de la seva vida".
