“Quin sentit té parlar per ràdio? El de dir allò que vol l’amo? El de dir allò que vull jo? O el de dir allò que, entre tots plegats, creiem que interessa a la gent que ens escolta?”. El periodista Joaquim Maria Puyal, en la recent entrevista que Joan Barril li va fer a Catalunya Ràdio, es mostrava força crític amb el conjunt de la professió periodística. Responent les inquisicions de Barril, reflexionava: “estem ben informats al món? Jo crec que el sistema d’informació és un sistema molt ineficaç, que és al servei d’objectius que, lamentablement, no serveixen per millorar ni la divulgació de la cultura, ni la consciència solidària de l’espècie, ni la igualtat d’oportunitats per a la gent, que serien claus essencials”. Així mateix, va posar èmfasi en la responsabilitat que té el periodista en la higiene democràtica: “en comunicació, la gent pot prometre ‘milions de llocs de treball’, pot dir que estaràs ‘completament segur’ de no-sé-què... poden dir el que vulguin i després ningú no els ho té en compte, perquè la memòria és flaca, perquè els mitjans tampoc no ens encarreguem de reproduir els compromisos establert...”.
Així mateix, Puyal va reflexionar sobre el sistema per comptar les audiències pels quals es regeixen els mitjans de comunicació: “tinc la sensació que a algú, o potser a tota la gent que forma part d’aquesta cosa difusa que no es pot determinar i que en podríem dir el poder, li ha convingut que les persones no considerin que la comunicació és un servei social –que ho és-, i que, per tant, la gent s’acabi creient que si tens un 24% de share ets millor que si en tens 22, independentment del que donis. Que seria com dir: aquest restaurant, que ven més que l’altre, és millor, independentment del que ofereix”.
Puyal també veia amb preocupació els centenars d’estudiants que cada any surten de les facultats de periodisme: “molta d’aquesta gent no es dedicarà a comunicar amb sentit social, sinó que es dedicarà a formar part dels gabinets de comunicació dels poderosos que intentaran fer la feina als periodistes, perquè els periodistes no hagin de fer la feina d’observar el món i només hagin de reproduir allò que convé als poderosos”.
Finalment, desmentia que l’hagin cridat mai per a ser director d’algun ens de la Generalitat: “no he estat mai una persona pròxima a cap partit (...). Mai ningú no m’ho ha proposat de manera seriosa. Punt número u. I, punt número dos, perquè suposant que m’ho proposessin, és difícil que les condicions en què jo demanés treballar em fossin acceptades”.