Tot i que algú pugui pensar, de bell antuvi, que la crònica d’aquesta setmana està dedicada a la Terra del Foc, un bellíssim i alhora duríssim territori situat a la part més meridional del continent americà, el cas és que no és així. Perdoneu, doncs, la possible confusi&oa

Tot i que algú pugui pensar, de bell antuvi, que la crònica d’aquesta setmana està dedicada a la Terra del Foc, un bellíssim i alhora duríssim territori situat a la part més meridional del continent americà, el cas és que no és així. Perdoneu, doncs, la possible confusió. Sempre s’ha dit que Catalunya i, de fet, tots els Països Catalans, és terra de foc. És a dir, que el foc és un element que es troba estretament lligat al caràcter de la seva gent. Segurament és cert; la presència del foc en les nostres festes i tradicions més ancestrals així sembla confirmar-ho: la festa de la Patum, les fogueres de les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere (per cert –i obrint un parèntesi- cada cop més denostades davant dels omnipresents petards i coets), els imprescindibles correfocs de les nostres festes majors, etc.
Catalunya, terra de foc... mai més ben dit: som a principis de mes de juny –ahir, dia 5, va ser el dia Mundial del Medi Ambient- i només el divendres passat ja es van comptabilitzar 10 incendis a l’Empordà. Malauradament, la situació es repeteix un any i un altre, tot i que el nombre d’hectàrees cremades varia anualment, molt sovint en funció de la meteorologia, la massa vegetal existent, la rapidesa amb la que els mitjans d’extinció són capaços de controlar els focs, etc.
La crònica d’avui té l’avantatge que s’escriu a principis d’estiu. Sense saber, és clar, si tindrem un estiu tranquil o no en matèria d’incendis forestals. Per aquest motiu, no pretén tenir el toc moralitzador que tenen els articles que, any rera any, i a principis de tardor, apareixen a la premsa quotidiana fent balanç de les hectàrees cremades, l’eficàcia dels mitjans d’extinció d’incendis i lamentant –un cop més- que la prevenció no ha estat suficient per evitar l’extensió dels focs.
No obstant això, és essencial tornar a parlar d’aquest darrer punt, és a dir, de la prevenció. És innegable que s’han fet grans esforços en l’àmbit de l’extinció dels incendis, tant pel que fa a recursos humans, vehicles, mitjans aeris, etc. I també cal agrair la gran feina que realitzen els serveis d’extinció d’incendis. Tots hem estat testimonis de la seva dedicació, entrega i voluntat de servei. I, és clar, la seva capacitat de controlar i apagar els focs.
En qualsevol cas, però, cal tornar a analitzar què s’està fent en matèria de prevenció –s’estan fent coses, certament- i seria important comparar la relació cost-efectivitat entre les polítiques d’extinció i les possibles polítiques de prevenció que es podrien impulsar arreu del territori. De ben segur seria un exercici molt i molt interessant.
És evident que no podem fer afirmacions gratuïtes, sense tenir els números davant, però què passaria si els resultats fossin molt i molt favorables a les polítiques de prevenció? Unes polítiques els resultats de les quals, segurament, no es veuen a curt termini –almenys en els quatre anys que dura una legislatura-, però que a part de prevenir els incendis forestals promouen el desenvolupament econòmic i social del món rural i permeten, per tant, una gestió del territori adequada. Unes polítiques, per tant, amb  un perfil interdepartamental claríssim.
En qualsevol cas, i més enllà de la importància de fer aquest estudi cost-efectivitat (en cas que ja existeixi, seria bo conèixer-ne els resultats), cal desitjar que aquest estiu que ara està a punt de començar acabi sense grans incendis forestals, amb poques hectàrees cremades, sense haver de lamentar la pèrdua de vides humanes i amb un impacte social relativament baix (cal recordar, en aquesta línia, l’impacte moral i econòmic que tenen els focs forestals quan entren en zones habitades). Catalunya, com hem dit, és terra de foc... Tant de bo puguem prevenir, en la mesura que sigui possible, que sigui terra de focs.