Natura 2000: per a alguns, una xarxa d’espais naturals d’abast comunitari, que ha de contribuir a la conservació de la biodiversitat (hàbitats i espècies) existent a la Unió Europea; per a uns altres, una teranyina extremadament densa que limita les possibilitats de desenvolupament econòmic d’àmplies àrees del nostre país, p Natura 2000: per a alguns, una xarxa d’espais naturals d’abast comunitari, que ha de contribuir a la conservació de la biodiversitat (hàbitats i espècies) existent a la Unió Europea; per a uns altres, una teranyina extremadament densa que limita les possibilitats de desenvolupament econòmic d’àmplies àrees del nostre país, portant-les a la ruïna econòmica i a una crisi social de primer ordre.
La xarxa Natura 2000 és, tal i com està concebuda, un instrument molt important per evitar –o, almenys, intentar reduir- la pèrdua de diversitat biològica que ha experimentat la Unió Europea durant les darreres dècades (com ha passat a escala global). La forma de fer-ho és, en el seu plantejament, molt senzilla: es tracta de protegir una mostra significativa dels principals hàbitats naturals i de les espècies de flora i de fauna presents a Europa.
A la pràctica, però, les dificultats augmenten. Al nostre país, per exemple, el procés d’ampliació de la xarxa ha estat polèmic i ha requerit –cosa que per si mateixa és positiva- la creació adhoc d’un grup de treball de caràcter interdepartamental.
I per què ha estat un procés tan polèmic? Doncs bàsicament perquè, com dèiem abans, molta gent ha vist Natura 2000 més com una teranyina que com una xarxa. L’amenaça de serioses restriccions al desenvolupament en determinades àrees del nostre país, amb la conseqüent crisi a nivell social i demogràfic, han motivat la mobilització general de la població per tal de reclamar –ben legítimament- que no s’amplïi la xarxa.
Aquí el Govern i l’Administració han fallat. Han fallat a l’hora de calcular els costos i els beneficis reals de l’ampliació de la xarxa i comunicar-los de forma eficaç. D’ajudar als municipis a explorar les possibles vies de desenvolupament associades a aquest insturment (turisme, etc.).
Qui ha comès l’error més greu ha estat, però, una coalició de partits que fins fa pocs anys va ser responsable de gestionar el territori i d’impulsar la política ambiental del nostre país. Els seus responsables sabien perfectament –per la seva experiència de Govern- que la xarxa Natura 2000, com tantes altres iniciatives polítiques i legals en l’àmbit ambiental, procedeix directament des de les institucions comunitàries, amb uns criteris científics clarament definits, i que, per tant, el Govern de Catalunya té poc marge de maniobra a l’hora de decidir sobre els espais a incloure a la Xarxa.