Exclusives urbanitzacions i luxosos xalets inundats i colgats per capes de sediments, congestions de trànsit per excés d’aigua a la via. Talls generalitzats de la migrada xarxa ferroviària. Les principals ciutats del país convertides involuntàriament en imitacions gens romàntiques de la sereníssima ciutat de Venècia. Milers de nens sens Exclusives urbanitzacions i luxosos xalets inundats i colgats per capes de sediments, congestions de trànsit per excés d’aigua a la via. Talls generalitzats de la migrada xarxa ferroviària. Les principals ciutats del país convertides involuntàriament en imitacions gens romàntiques de la sereníssima ciutat de Venècia. Milers de nens sense poder anar a l’escola. Cotxes submarins per l’embat de les rierades. Polígons industrials amb empreses punteres sobtadament navegables.
Mirat des d’aquest punt de vista, als Països Catalans, com a la resta de la conca mediterrània, “la pluja no sap ploure”. De fet així ho cantava en Raimon i així ho hem arribat a entendre la majoria de nosaltres. Segurament perquè a còpia de veure tots aquests fenòmens, un any sí i l’altre també, hem arribat a considerar que el temps -en el sentit meteorològic del terme- no sap comportar-se a l’hora de fer de temps.
Sobta que amb els prodigis de la ciència i de la tècnica actuals ningú hagi fet el plantejament a la inversa. La pluja no sap ploure? O som nosaltres els qui no sabem viure amb la pluja i, en termes generals, amb els cursos fluvials i torrencials a través dels quals circula l’aigua de la pluja?
Tenint present la naturalesa torrencial de les precipitacions tardonals a la Mediterrània, suposo que molts dels lectors compartiran aquesta darrera consideració. Efectivament: no estem acostumats a viure en zones amb un règim de precipitació com aquest (un règim que podria incrementar-se com a conseqüència del canvi climàtic). Però encara és més cert que en les darreres dècades hem estat desafiant l’embat de les aigües arreu del nostre territori, ocupant lleres de rius, torrents i rieres i urbanitzant antics aiguamolls. Malgrat els esforços recents de l’Administració per tal d’intentar que la planificació territorial i urbanística minimitzi el futur risc d’inundació, el camí que falta recórrer encara és molt llarg i complex, atès que cal fer front a interessos econòmics, comportaments socials, etc., i, a més, tenim un patrimoni d’edificacions esteses arreu del territori que està ubicat en zones d’alt risc.
En qualsevol cas, i amb tots els respectes per un dels nostres grans cantants, la pluja potser sí que sap ploure. La pregunta és si nosaltres sabem conviure-hi.