Tradicionalment, el nostre país no acostuma a reaccionar davant de determinades alarmes fins que no trontolla algun dels pilars que suporten la comoditat en la qual la societat catalana viu legítimament instal.lada. És de suposar, però, que aquesta afirmació no haurà sorprès a gaires lectors. Hi ha exemples claríssims: no hem adoptat mesures Tradicionalment, el nostre país no acostuma a reaccionar davant de determinades alarmes fins que no trontolla algun dels pilars que suporten la comoditat en la qual la societat catalana viu legítimament instal.lada. És de suposar, però, que aquesta afirmació no haurà sorprès a gaires lectors. Hi ha exemples claríssims: no hem adoptat mesures dràstiques de restricció en el consum de l’aigua fins que no hem vist els embassaments als nivells més baixos; no hem començat a controlar l’emissió de gasos contaminants a l’atmosfera fins que no ens hem adonat del dany que aquesta contaminació causada sobre la nostra salut i, més recentment, de la contribució que alguns gasos (com el diòxid de carboni i el metà) podien tenir al fenomen de l’efecte d’hivernacle. Finalment, també cal destacar que no hem començat a prendre’ns seriosament la necessitat de promoure l’estalvi energètic i de buscar fonts energètiques alternatives a les convencionals (basades en els combustibles fòssils) fins que no hem constatat l’impacte de l’increment del preu del petroli sobre l’economia del país i, evidentment, sobre les economies domèstiques.

Malauradament, no són els únics exemples. En aquest sentit, l’anàlisi del model de creixement urbanístic que ha seguit el nostre país en els últimes dècades, basat en un consum desmesurat de sòl i en la dispersió d’habitatges pel territori, ens permet detectar ara determinats efectes ambientals, econòmics i socials que no es van preveure –o no es van preveure prou- inicialment. Són els efectes més palpables de doblar, amb vint anys, la superfície urbanitzada de Catalunya (és a dir, s’ha construït un casa unifamiliar cada hora). I fer-ho, en alguns casos, en els indrets més recòndits i inaccessibles als serveis bàsics que ha de gaudir una societat aparentment moderna com la nostra. Aquest ritme de creixement, que ha seguit un model de dispersió pel territori ben contrari als models d’assentaments típics mediterranis, ha tingut uns efectes negatius pel paisatge, empobrint-lo cada vegada més, ha contribuït a incrementar la despesa energètica i el consum d’aigua en un país on no ens sobren cap d’aquests recursos, té enormes costos de manteniment –per la necessitat de dotar de serveis bàsics indrets sovint molt allunyats dels nuclis-, genera més mobilitat a les entrades de les ciutats –allargant els temps dels desplaçaments diaris- o fomenta l’aïllament social. I ara hem vist, també, que és molt sensible a la seguretat de les famílies que hi viuen en aquests habitatges.

L’anàlisi dels robatoris en cases i urbanitzacions dels últims dies ha de tenir present molts altres factors de caire econòmic i social. Ara bé, una part de la responsabilitat moral hauria de recaure en determinats polítics i urbanistes que, tot i alertats de promoure un model de creixement equivocat pel territori, cada vegada que han aprovat una nova urbanització aïllada han contribuït a adobar d’inseguretat els entorns dels nostre pobles i ciutats. Ara bé, la llista de disfuncionalitats és, malauradament, ben llarga. Aquest estiu poden tornar ser els incendis els qui evidenciïn una vegada més que en termes generals construir habitatges aïllats enmig dels boscos no contribueix a incrementar la qualitat de vida que aquest model pretenia buscar i determinats col.lectius volien –i continuen volent- fer-nos creure. De ben segur que ara les autoritats n’han pres bona nota. Un país que pretén ser modern, modèlic i aspira a caminar sol no pot permetre’s conductes immadures que maltractin el territori i, de retruc, posin en perill el nivell de vida dels ciutadans.