Finalment, el Consorci Alta Velocitat Barcelona ha decidit quin serà el traçat del TGV per la capital catalana. Tot i les pressions del collectiu “TGV pel litoral” s’ha decidit que les estacions de Sants i la Sagrera estaran connectades pel carrer Provença, l’avinguda Diagonal, i el carrer Mallorca. D’aquesta manera –diuen- s’evitaran riscos ja que no passarà per sota de cap vivenda tot i que s’aproximarà molt als fonaments de la Sagrada Família. Resolt aquest tema, queden ja pocs esculls perquè la línia d’alta velocitat Barcelona-Tarragona-Lleida-Madrid sigui, al 2007, una realitat (faltant encara uns anys més per a la connexió amb Girona i França). Raons burocràtiques, tremendes incompetències tècniques del Ministeri de Foment i qüestions polítiques –recordem quins recorreguts d’alta velocitat es van prioritzar fa uns anys- han fet retardar un projecte que en pocs temps restarà antiquat. Aquesta via ferroviària serà una de les últimes d’aquestes característiques en construir-se als principals països industrialitzats. L’aparició de noves tecnologies com el nou tren-bala japonès, que sobrepassa els 500 km/h, o el tren de levitació gravítica alemany han fet replantejar la figura del clàssic TGV com a millor opció per comunicar ferroviàriament persones i mercaderies – la Xina està pensant en construir la línia d’alta velocitat Pequín-Shangai amb un d’aquests nous trens esmentats, de cara a les Olimpíades de 2008-. Fa 40 anys al Japó, i 25 anys a França i a Alemanya, projectaven i construïen vies d’alta velocitat amb TGV mentre que aquí ens meravellàvem amb trens ràpids com el TALGO i després l’Euromed. Fa més de 100 anys construíem vies amb amplada distinta a la resta d’Europa per temor a invasions europees. L’economia catalana ha pagat molt car els errors estratègics i els retards en el sector de les comunicacions ferroviàries. L’existència de diferents mitjans de transport provoca avantatges per a particulars i empreses. Si un empresari vol transportar mercaderies de Barcelona a Madrid escollirà, en funció del cost i del temps, el mitjà de transport més adient. Si el sector de la navegació, les carreteres i automòbils, i els aeroports i avions es modernitzen amb l’aprofitament de noves tecnologies, i els trens no ho fan, restaran només tres opcions per a distribuir eficientment les mercaderies. La conseqüències d’aquesta menor oferta es notaran en els preus i en la qualitat dels serveis. Si, a més, resulta que els mitjans de transport d’aquí són pitjors que els dels països veïns, perdrem competitivitat per encariments i pèrdua d’eficiència relativa. Tot país amb ganes de competir al nivell dels més avançats ha de prioritzar el transport i tractar-lo com a sector estratègic pel creixement. El TGV representarà una reequilibri tecnològic en el sector transports, però en pocs anys serà superat per altres ferrocarrils que es passejaran per països propers.