El 872, Ramon I s’alçà contra els comtes de Tolosa i se n’independitzà proclamant-se comte de Pallars i Ribagorça. Per consolidar el seu poder, Ramon I intervingué en la política de països veïns com eren Navarra i el domini dels Banu-Qasi, família musulmana d’origen hispanoromà, que dominava tota la vall de l’Ebre; el 907, però, els sarraïns atacaren la Ribagorça i prengueren Roda i Montpedrós. A nivell intern, Ramon I va aconseguir crear un bisbat propi al Pallars, extingit, però, el 949. Mort Ramon I (920), els seus fills es repartiren el domini: Miró i Bernat Unifred regiren la Ribagorça, i Isarn i Llop el Pallars. La dinastia ribagorçana s’extingí el 1017 i el comtat fou incorporat al regne de Navarra, que també incloïa Aragó. Al Pallars, Isarn morí sense descendència i la dinastia continuà amb Llop (920-963), casat amb Goltregodo, filla de Miró de Cerdanya, i llurs fills Ramon II, Borrell i Sunyer, cosins germans de Bernat Tallaferro de Besalú i de Guifré II de Cerdanya, besnéts de Guifré el Pilós. Els fills de Sunyer, que sobrevisqué als seus germans, es repartiren el comtat: Ramon III fou comte de Pallars Jussà (1011-1047) i Guillem II, comte de Pallars Sobirà (1011-1035).
