El 1409, poc després de mort sense descendència legítima el seu únic fill Martí el Jove, el rei Martí l’Humà, a petició de les corts catalanes i del papa Benet XIII, es casà amb Margarida de Prades; com que d’aquest matrimoni no naixia cap hereu, es presentà al rei una ambaixada defensora dels drets successoris de Lluís de Calàbria, fill de Violant d’Aragó, filla de Joan I, germà i predecessor de Martí l’Humà.
Per altra banda, el rei nomenà el seu cunyat Jaume d’Urgell lloctinent general dels regnes, càrrec habitualment propi de l’hereu de la Corona; les autoritats aragoneses, encapçalades per l’arquebisbe de Saragossa i amb el suport de Benet XIII, protestaren en contra d’aquest nomenament.
El veritable desig de Martí l'Humà era fer reconèixer com a successor el seu nét Frederic de Luna, fill illegítim de Martí el Jove. Ara bé, els representants dels regnes rebutjaven la successió d'un bastard; a més, Frederic era una criatura, per tant, designar-lo successor, a part de ser jurídicament discutible, hauria dut a tenir un rei menor d'edat.
Al final, estant ja Martí l'Humà agonitzant, el conseller en cap de Barcelona Ferrer de Gualbes, preguntà al rei si acceptava que la successió fos per a aquell que per justícia deurà pervenir; Martí hi respongué amb el monosíllab hoc (=sí) i, poc després, el 31 de maig de 1410, morí. La qüestió successòria plantejada a Aragó, Catalunya i València per la mort de Martí el Jove el 1409 continuava, doncs, sense estar resolta.
Per saber-ne més: Closas i Abat, Antoni: El nét del rei Martí. Barcelona, Rafael Dalmau, 1972 (Episodis de la història; 167) Xavier Deulonder / Amb la col·laboració de Tribuna Catalana i ACCAT.
