Carles II, rei de Castella i d’Aragó (1665-1700), patia greus deficiències mentals i físiques; per això, resultava del tot previsible la seva mort sense descendència, i totes les monarquies europees feien els seus càlculs per a quan el tron de Castella i Aragó quedés vacant. Així, Lluís XIV negocià repartir-se les possessions europees de la Corona espanyola amb l’emperador Leopold I el 1668, i amb Anglaterra i Holanda el 1698 pel Pacte de l’Haia, segons el qual, Carles II designava successor el príncep Josep Ferran de Baviera, una solució intermèdia entre els desigs de Leopold I, s’adherí al Pacte de l’Haia per fer valer els drets sobre Castella i Aragó del seu fill l’arxiduc Carles d’Àustria, i els de Lluís XIV qui, d’ençà de la Pau de Rijswijk (1697), havia treballat per formar a la Cort madrilenya un grup favorable al seu nét Felip d’Anjou. I renuncià a completar la conquesta de Catalunya iniciada el 1659 amb el Tractat dels Pirineus i continuada amb l’ocupació de Barcelona el 1697, Josep Ferran de Baviera morí el 1699; aleshores, la Cort espanyola decidí que Carles II nomenés hereu Felip d’Anjou, qui, amb el suport de Lluís XIV fou proclamant rei de Castella –Felip V- i d’Aragó –Felip IV- el 1701; ara bé, Anglaterra, Holanda i l’emperador Leopold I, recelosos del poder que així adquiria Lluís XIV, van concertar la Gran Aliança de l’Haia per defensar els drets de Carles d’Àustria. I així començà la Guerra de Successió a la Corona Espanyola (1701-1713). Per saber-ne més: Albareda, Joaquim; Pérez Aparicio, Carme: La guerra de Successió. Dins de Desfeta política i embranzida econòmica Segle XVIII. Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Volum 5.
