Per tal d’aconseguir diners per a la seva política imperial a la Mediterrània, el 1454, el rei Alfons el Magnànim convocà corts a Catalunya, les quals foren presidides pel seu germà, Joan de Navarra, nomenat lloctinent per Alfons, establert a Nàpols, centre del seu imperi mediterrani, des de 1442. Al seu torn, les corts, representants de la noblesa, el clero i les oligarquies urbanes menaren una actitud del tot obstruccionista com a mostra del seu rebuig a la política del rei d’afirmar la seva autoritat enfront dels estaments mitjançant l’aliança amb els pagesos de remença, enfrontats als senyors, i amb la Busca, facció política barcelonina contrària al domini del Consell de Cent per la Biga, la facció del patriciat urbà. Per la seva banda, el lloctinent Joan de Navarra va interrompre les reunions de les corts en dues ocasions, l’una per acudir a Navarra, dividida per la guerra civil que l’enfrontava amb el seu fill Carles de Viana, i l’altra per entrevistar-se amb Enric IV de Castella per tractar sobre la guerra civil navarresa. Com que el rei, el lloctinent i els diputats, representants dels estaments, miraren només pels seus interessos, les corts s’allargaren fins 1458, sense arribar a cap acord, i, així, els problemes de Catalunya no es resolgueren pas; per això, durant el regnat de Joan II (1458-1479), és a dir, de Joan de Navarra, successor d’Alfons el Magnànim (1416-1458), esclatà la guerra civil de 1462-1472 que arruïnà el país. Es repeteix la història?
