A conseqüència de les turbulències patides des de finals del segle VII amb la crisi del regne visigot, la invasió àrab, la conquesta carolíngia i la revolta d’Aisó, el país dels antics ausetans, tribu ibera situada a la conca interior del Ter, al voltant de la ciutat d’Ausa, havia esdevingut una zona gairebé despoblada, fins que, a finals del segle IX, van començar a arribar-hi immigrants procedents del Pirineu i Pre-Pirineu. El 885, aprofitant l’arribada espontània dels colons, Guifré el Pilós, comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, va decidir crear el comtat d’Osona, que comprenia la Plana de Vic, el Ripollès, el Lluçanès i les Guilleries. El Bages i el Moianès havien estat el país dels lacetans, per això haurien hagut de formar un comtat apart, però com que Manresa, una ciutat situada a primera línia de la frontera amb l’Islam, no podia articular un comtat propi, aquestes comarques foren incloses també al nou comtat d’Osona. A prop de les ruïnes de l’antiga ciutat d’Ausa, destruïda pels àrabs, Gotmar, consagrat bisbe el 886 després de la creació del comtat, hagué de construir una nova catedral; al voltant seu, es formà un veïnat –vicus en llatí-, origen de l’actual Vic.
