Al Principat, els austracistes (partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria) es trobaven entre els botiguers, menestrals i mercaders enriquits arran de la represa econòmica de finals del segle XVII; aquests sectors, amb vincles amb la petita noblesa, controlaven el Consell de Cent i la Generalitat. El seu programa rebutjava del tot qualsevol mena de revolta popular com la del Corpus de Sang de 1640, origen de la Guerra dels Segadors, i, sobretot, no qüestionava en absolut la unió dinàstica d’Aragó amb Castella; la burgesia catalana austracista volia convertir Barcelona en la capital del comerç colonial espanyol, mentre que d’altres sectors de les classes dirigents com ara els propietaris rurals i la noblesa vigatana volien assegurar-se la protecció dels furs i institucions catalanes. El Tractat dels Pirineus (1659), les guerres de Lluís XIV contra Carles II i la competència comercial havien creat un sentiment antifrancès a Catalunya; a més, es temia que Felip d’Anjou volgués menar una política autoritària i centralista seguint el model de Lluís XIV a França. Al Principat, però, l’alta noblesa –sis famílies que dominaven més de 400 poblacions- com ara els ducs de Cardona i els marquesos d’Aitona es mantingueren sempre lleials a Felip V, amb l’excepció de la casa de Pinós i d’altres títols de concessió recent. Per la seva banda, el poble menut de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca sembla haver estat austracista.
