A partir de finals del segle XVI, molts intel•lectuals vinculats al govern de la Monarquia, com ara Antonio Pérez i Baltasar Álamos de Barrientos, autors de Norte de Príncipes (1601), defensaren la supressió de les lleis i institucions dels diferents regnes de la Monarquia (Portugal, Castella, Navarra i la Corona d’Aragó) i procedir a una reforma d’Espanya en sentit centralista i uniformitzador de base castellana; així, s’afirmaria el poder del rei i s’enfortiria el poder espanyol com a potència europea. Aquesta teoria la intentà dur a la pràctica en el seu govern el comte-duc d’Olivares, home de confiança de Felip IV (1621-1665); el rebuig de Catalunya a aquest uniformisme fou un dels factors que dugué a l’esclat de la Guerra dels Segadors (1640-1659).
Així doncs, quan la realitat era una simple unió dinàstica dels regnes hispànics, es formulà la utopia d’una Espanya centralista i castellanista, convertida en realitat després de l’abolició dels furs de la Corona d’Aragó per Felip V amb els Decrets de Nova Planta el 1716, i continuada per les constitucions espanyoles dels segles XIX i XX. El rebuig a la idea d’una Espanya plurinacional on tots els pobles que la formen poguessin trobar-s’hi a gust sense renunciar a la seva identitat té, per tant, una tradició de segles.
Naturalment, dins de l’Espanya dels teòrics castellans de la Cort dels segles XVI i XVII hi havia d’haver Portugal i tot Catalunya, és a dir, també els comtats de Rosselló i Cerdanya, l’actual Catalunya Nord.Naturalment, dins de l’Espanya dels teòrics castellans de la Cort dels segles XVI i XVII hi havia d’haver Portugal i tot Catalunya, és a dir, també els comtats de Rosselló i Cerdanya, l’actual Catalunya Nord.
