El juliol de 1713 Barcelona fou convidada a rendir-se a Felip V, a canvi, simplement, d’una promesa de clemència. El 9 de juliol, la Junta de Braços va decidir continuar la lluita a ultrança contra Felip V. Aquesta decisió fou justificada amb arguments patriòtics; certament, havent-hi el precedent de València i Aragó el 1707, era obvi que el triomf de Felip V significaria la fi dels furs i institucions de Catalunya; ara bé, havent estat abandonada pels aliats i, fins i tot, per Carles III, tenia alguna probabilitat d’èxit la resistència a ultrança de Catalunya contra Felip V?
El juliol de 1714 les forces franceses del duc de Berwick posaren setge a Barcelona; Rafael de Casanova, conseller en cap del Consell de Cent caigué ferit entre els plecs de la bandera de Santa Eulàlia, l’estendard de la ciutat. Finalment, Barcelona va rendir-se l’11 de setembre de 1714.
La victòria de Felip V en la Guerra de Successió (1701-1713) va dur a l’abolició de les institucions catalanes pel Decret de Nova Planta donat el 16 de gener de 1716, pel qual Catalunya va perdre la condició de regne sobirà que havia gaudit des de la seva constitució com a realitat territorial a finals del segle XII. Per això, des de principis del segle XX, el catalanisme polític, en la seva reivindicació d’autogovern –o independència- per a Catalunya va triar com a Diada Nacional l’Onze de Setembre, l’aniversari de la destrucció per la força de la llibertat de Catalunya que el nacionalisme pretén restablir.
