Després de la caiguda de Girona en mans dels borbònics el 25 de gener de 1711, el domini efectiu de Carles III va quedar reduït a la zona compresa entre Igualada, Tarragona i Barcelona, a més de les illes mediterrànies. L’abril de 1711 va morir l’emperador Josep I, i la Corona passà al seu germà Carles III d’Aragó, el qual esdevenia emperador –Carles VI (1711-1740)-; el 27 de setembre, Carles marxà de Barcelona per fer-se càrrec de l’Imperi; aleshores, els aliats consideraren més convenient permetre a Felip d’Anjou posseir els regnes hispànics, que no pas la unió en un mateix monarca del domini del Sacre Imperi Romano-Germànic, Castella i Aragó, tal com havia passat al segle XVI en temps de Carles V (1519-1556). Anglaterra i Holanda, abandonant el seu suport a Carles VI, començaren converses de pau amb França a Utrecht el febrer de 1712, l’agost acordaren la fi de les hostilitats, i l’11 d’abril de 1713 es firmà el Tractat d’Utrecht: es garantia a Felip V el domini d’Espanya i Amèrica a canvi que renunciés al tron de França; Anglaterra, que rebé de França i Espanya concessions a Amèrica així com passà a posseir Gibraltar i Menorca, es desentengué de la defensa de les llibertats catalanes a què s’havia compromès pel Tractat de Gènova (1705). En aquestes negociacions, resultaren infructuoses les gestions de diplomàtics catalans a Utrecht i Londres per evitar la destrucció de les institucions de Catalunya per Felip V.
