A causa de l’antisemitisme dels visigots, els jueus de Barcelona col·laboraren amb els conqueridors àrabs del segle VIII. Arran el comte Ramon Berenguer I, els jueus eren pagesos i, com molts cristians, propietaris de terres; des de mitjans del segle X, o potser abans, el seu cementiri era al Mons Judaicus (=Montjuïc).
El call o barri jueu era a prop de la catedral i de la Plaça del Rei, a l’àrea delimitada per les places de Santa Anna i de Sant Domènec; el 1311, Jaume II el Just autoritzà a jueus expulsats de França a establir-se a Barcelona.

Com en d’altres ciutats, a Barcelona, l’aljama (la comunitat jueva) tenia les seves lleis i elegia els seus governants.

El 1237, el jueu Benvist de Porta fou nomenat batlle de Barcelona, ara bé, d’ençà del col·loqui religiós de 1263, on Bonastruc de Porta rebaté els arguments dels polemistes cristians, a Barcelona es prengueren mesures contra els jueus. A partir de la Pesta Negra de 1348, començaren les violències contra els jueus; foren tan pocs els jueus supervivents a les matances de 1391 que no es convertiren que, el 10 de setembre de 1392, Joan I declarà abolida la comunitat jueva de Barcelona, tot i que setmanes després revocà aquest decret prometent la creació d’una nova aljama barcelonina. Malgrat tot, no hi hagué jueus disposats a establir-se de nou a Barcelona, on, des de 1392 ja no hi hagué sinagogues; el 1424, Alfons el Magnànim concedí a Barcelona el privilegi de garantir-hi que no s’hi establiria cap nova aljama.

Per saber-ne més: http://www.jewishencyclopedia.com Xavier Deulonder / historiacatalunya@accat.org
Amb la col·laboració de Tribuna Catalana i ACCAT.