Després de la mort de Martí el Jove (1409), els representants dels regnes rebutjaren la intenció del seu pare el rei Martí l’Humà de nomenar successor el seu nét Frederic de Luna, fill bastard de Martí el Jove. No havent-hi una llei successòria establerta, quan va morir Martí l’Humà (1410) sense descendència legítima i sense haver designat successor, fou necessari examinar els testaments i les successions dels monarques precedents per trobar un hereu. Una qüestió difícil de resoldre era la de si, admetent que les dones no podien regnar, tal com ho demostrava el rebuig a l’intent de Pere el Cerimoniós de nomenar hereva la seva filla Constança el 1347 i el fet que el 1396, mort Joan I, la corona hagués passat al seu germà Martí l’Humà, i no pas a cap de les seves filles, tenien dret les dones de la dinastia a transmetre drets successoris als seus descendents masculins.
Aquest era un tema important perquè, d’entre els principals candidats, el comte Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne, avi de Martí l’Humà, era descendent per línia masculina, mentre que el seus rivals descendien de la nissaga per línia femenina; així, Lluís de Calàbria era fill de Violant d’Aragó, filla de Joan I, i Ferran d’Antequera era nebot de Martí l’Humà i nét de Pere el Cerimoniós per part de la seva mare, Elionor d’Aragó. A Catalunya no es podia invocar cap precedent de successió per línia femenina, però al segle XII, Alfons el Cast havia heretat el regne d’Aragó de la seva mare Peronella.