Saber que la candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, està pel dret a l’autodeterminació és una bona nova. Almenys així ho ha comunicat al líder del Partit Quebequès, André Boisclair. Arran de les queixes que això ha provocat al govern canadenc, Royal s’ha reafirmat en una entrevista que li ha fet l’emissora Europe 1 i ha dit que els quebequesos són lliures de decidir el seu futur com a poble si arriba el moment en què s’han de pronunciar. “Com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure”, ha dit la candidata. Certament, un fet ben sorprenent, venint de la boca de qui ve. No perquè sigui ella, sinó perquè és francesa i això de l’autodeterminació, a la tradició política de l’Estat francès, un dels més centralistes del món, mai hi ha tingut cabuda. Si el PSF és qui finalment guanya les eleccions i Ségolène Royal s’erigeix com a presidenta de França caldrà que ho tinguem en compte. Nosaltres i totes aquelles nacions que viuen sota el jou homogeneïtzador d’aquest Estat.
Ara bé, no estem segurs que aquest posicionament de Royal en favor de l’autodeterminació dels pobles l’hagi fet pensant també en termes europeus. Molt ens temem que es tracta d’una simple qüestió de simpaties culturals. De francofonia, vaja. Dirà que una cosa és l’Estat canadenc i una altra l’Estat francès? Serà que la defensa dels drets respon a criteris aplicables ara sí ara no? Serà que l’Atlàntic és qui marca les diferències? Sigui com sigui, de moment queda clara una cosa: la importància de la base cultural i lingüística.