A la seu de l’Escola Judicial de Vallvidrera continuarà sense onejar-hi la senyera. Així ho va decidir dimecres el ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), al rebutjar una proposta del vocal Alfons López Tena –l'home de CiU allà dins- per a que es complís allò que marca l’Estatut, vigent des de l’agost del 2006. Segons l’article 8.2 d’aquesta llei orgànica, la senyera ha de ser present a tots els edificis públics i als actes oficials que tinguin lloc a Catalunya. L’estament judicial, en aquest cas, continuarà donant exemple incomplirà la llei sense cap mena de vergonya.
L’argument és que encara s’han de resoldre diversos recursos d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut. Sigui com sigui, aquest és vigent, i això, de moment, vol dir que s’ha de complir. Si les lleis s’haguessin de congelar cada vegada que algú hi interposa un recurs la nostra societat, i qualsevol, seria del tot ingovernable i extremament feble davant els enemics de la democràcia.
Que hi hagi lleis que s’incompleixen, això sempre ha passat al llarg de la història, i per alguna cosa existeixen els poders executiu i judicial. Però que sigui aquest últim qui alegrement se les salti és difícil d’entendre. Bé, donada la filiació política de qui ha fet possible aquesta excepcionalitat (el president i els vocals del PP i del PSOE), no ho és tant; però no és normal ni admissible en una societat que es diu democràtica. I menys si es tenen en compte episodis recents com la reprimenda que Montilla va fer a Puigcercós perquè la bandera espanyola havia deixat d’onejar a la seu del Departament de Governació i a qui va obligar a tornar a hissar. O el maldecap en què els jutges, a instància de quatre arreplegats fidels al vidalquadrisme més pur, tenen immers l’alcalde de Matadepera per no tenir la rojigualda al balcó de l’Ajuntament.
En definitiva, les dues vares de mesurar apareixen de nou i descaradament a la llum pública. Fet i fet, potser millor així. La senyera pels catalans i la rojigualda allà on toca, que és a la casa de l’ocupant. Cada cosa al seu lloc i les coses clares. A la comissaria de Via Laietana sempre ho han vist així.
