Això s'emmarca en un dèficit fiscal escandalós i en l'actuació d'un govern espanyol que incompleix sistemàticament els acords previs (8600 milions d'euros) i que actua, en contra de les indicacions europees, d'una manera molt deslleial respecte a Catalunya -centrifugant el dèficit i no assumint la seva part proporcional, que és la més gran del conjunt; no aplicant-se a sí mateix allò que exigeix a les comunitats autònomes; mantenint Ministeris sencers inútils i redundants; tancant la porta sistemàticament a acords territorials equitatius, etc.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el marc legal espanyol s'ha transformat en un marc hostil a Catalunya. A més, les pràctiques del govern central constitueixen una font sistemàtica d'ofegament econòmic i fiscal. Tal com s'ha interpretat la Constitució i tal com els governs centrals l'apliquen, un munt d'articles i de pràctiques s'han convertit en bombes contra l'autogovern: interpretacions homogeneïtzadores de la "unitat de mercat", de la noció d'igualtat, dels drets, lleis de bases, lleis orgàniques, etc.

Una de les conclusions de l'actual política comparada d'estats plurinacionals, és que les versions unitaristes de la igualtat de ciutadania i de la sobirania popular, ja siguin de caràcter no democràtic o de caràcter jacobí, esdevenen versions que, en atemptar contra el reconeixement i l'acomodació del pluralisme intern, també ho fan contra els mateixos valors liberal-democràtics. En aquests casos, els ciutadans de les minories permanents de caràcter nacional són tractats de manera desigual com a ciutadans de segona, tot en nom de la "igualtat de ciutadania".

A Catalunya, la congruència entre les institucions -Govern, Parlament, Ajuntaments, etc- i la societat civil resulta imprescindible en aquests moments de canvi. Però encara ho és més la interrelació entre aquests dos àmbits del país. Si políticament hi ha un bon lideratge i més societat, també hi haurà millor govern. I Catalunya pot ser imparable.