"Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa. On viu la llibertat, allí és la meva pàtria". (Lluís Companys). Lluís Companys va ser escollit democràticament com a president de la Generalitat de Catalunya i va exercir el seu càrrec en una època d'una extraordinària complexitat.
El cop d'estat militar i feixista que enderrocà la República, també es carregà de cop i amb tota la violència possible l'autogovern de Catalunya. Lluís Companys va emprendre el camí de l'exili i el 13 d'agost els nazis el capturen a França i l'empresonen. A finals d'agost és lliurat a les autoritats espanyoles i el 3 d'octubre traslladat al castell de Montjuïc.
En aquest període les tortures i els maltractaments a Companys són la norma aplicada en els interrogatoris a què és sotmès. El 14 d'octubre un judici sumaríssim, sense garanties processals, el condemna a mort i l'endemà a trenc d'alba és afusellat: un assassinat en tota regla. És l'únic cas d'un president d'un país escollit democràticament que va morir executat. I queia abatut per les bales feixistes precisament per defensar Catalunya i la llibertat.
Segurament que tots vostès coneixen bé la història de Companys, però és bo recordar-la en aquests moments en què des del Partit Popular, d'allà i d'aquí, i d'altres formacions, especialment C's, UPyD, es nega l'existència de Catalunya com a nació, i per boca de la màxima dirigent popular a Catalunya s'arriba a dir, textualment, que "A Catalunya no hi ha llibertat".
Ells insulten, nosaltres argumentem. Ells provoquen, nosaltres treballem pel futur. Ells s'exciten, nosaltres ens il·lusionem"
A Companys els feixistes l'afusellen precisament perquè representa la democràcia i representa Catalunya, dues de les coses que més odiaven. Era en aquell moment que a Catalunya no hi havia llibertat, i que pel simple fet de defensar unes idees, per expressar fidelitat a la nació catalana, o senzillament per pretendre defensar la república i la democràcia molts ciutadans eren empresonats, privats de llibertat i fins i tot afusellats.
Per tant no juguem amb allò que és més sensible. Què han de pensar els descendents de tants catalans i catalanes que van patir tortura, presó, exili o mort quan ara senten que se'ls compara amb Franco només per defensar allò pel que els seus avantpassats van donar la vida? No es pot ser tan frívol ni fer afirmacions que insulten la intel·ligència i que van en contra del que la història certifica.
Dir que el govern de Catalunya és totalitarista, que practica el pensament únic o rebatejar la bandera independentista com l'estelada de l'exclusió és atiar el foc de la intolerància, de la confrontació i de la divisió. I des d'aquells que volem exercir la democràcia, que somniem amb un país normal, només tenim una resposta possible: convivència, cohesió i encara més democràcia. Ells insulten, nosaltres argumentem. Ells provoquen, nosaltres treballem pel futur. Ells s'exciten, nosaltres ens il·lusionem. Ells amenacen, nosaltres exercim la democràcia. I és que per molt que vulguin provocar, perquè ja no els queden gaires més camins, en la confrontació no ens hi trobaran, no ens hi poden trobar perquè no hi volem ser.
La màxima dirigent popular a Catalunya, i alguns dels seus "alters egos", haurien de fer seu aquell refrany que diu "És prudència consultar el seny abans de parlar" que també té la seva versió castellana, per si li ha de quedar més clar: "Hablar sin pensar, es tirar sin apuntar".