A més, aquests darrers anys ha intensificat els seus stripteases de manera compulsiva i forassenyada. Una de les seves característiques de sempre és la incapacitat de tenir l'actitud d'intentar entendre les raons de l'altre. I també la de l'autocomplaença absolutament acrítica. Tot això es va veure molt bé en el diàleg Duran-Dyango.

Amb un to de veu que transmetia incredulitat, la periodista li va demanar dues o tres vegades si no estava orgullós de ser espanyol. La cara i els ulls de Duran semblava que deien: com pot ser possible que hi hagi un humà que tenint l'oportunitat de ser posseïdor de la condició d'espanyol hi renunciï? La pregunta és un reflex de l'arrogància d'aquells que creuen formar part d'una casta de privilegiats o dels qui es creuen superiors als altres perquè algun ésser sobrenatural els ha elegit i els ha inculcat una determinada fe. La condició d'espanyols com un destí que atorga un estatus de superioritat.
Els espanyols estan tan satisfets de ser com són que converteixen les seves anomalies cíviques i democràtiques en les millors virtuts"
Si la periodista Duran, en lloc d'exercir de sacerdotessa de la religió espanyolista, hagués actuat com una veritable professional hauria plantejat preguntes ben diferents a Dyango. Algunes de possibles: què pot haver passat perquè un cantant de balades romàntiques, que ha enregistrat prop de 40 discos en castellà i que ha triomfat professionalment arreu del món hispànic, a hores d'ara se senti ideològicament desconnectat de la idea i el sentiment que representa la "nació espanyola"? O aquesta altra: què deu haver fet malament l'Espanya-nació d'hegemonia castellana perquè un personatge com Dyango arribi a la conclusió que la seva catalanitat és incompatible amb el manteniment de l'actual statu quo en les relacions entre Catalunya i l'Estat?

I la mateixa periodista també hauria pogut fer-se alguna pregunta a ella mateixa, mentre era a la sala de maquillatge. Aquesta, per exemple: exercesc com cal la meva professió si en lloc d'indagar els motius del pensament del meu entrevistat em dedic a assetjar-lo i a recriminar-lo perquè actua en desacord amb les meves creences ideològiques? Si la periodista Duran fos una periodista i no una doctrinària de l'espanyolisme més essencialista, podria plantejar un debat obert que certament seria interessant: quins esdeveniments, siguin de la naturalesa que siguin, tant passats com presents, poden justificar que els espanyols se sentin orgullosos de ser-ho. O que no s'hi sentin.

És ben probable que els participants que pertanyessin a l'àmbit dels científics socials fessin una llarga llista de la qual més aviat se'n desprendria la idea que hi ha ben pocs fets que justifiquin una actitud d'orgull, en canvi són molt abundants els successos que en bona lògica generen un sentiment de vergonya i de fracàs col·lectiu. Que cada lector faci una relació d'exemples. En definitiva, l'orgull de sentir-se espanyols és tan sols una qüestió de fe. D'acord amb aquesta mentalitat, allò que és substancial no és el que es fa sinó el que s'és. Estam parlant de fe i també de mides. S'ha de reconèixer que els espanyols estan tan satisfets de ser com són que converteixen les seves anomalies cíviques i democràtiques en les millors virtuts.
La grandesa d'Espanya no ens ha estat gaire de profit. Els països del català sempre ens hem hagut d'espavilar pel nostre compte"
El president Rajoy, també la setmana passada, va parlar de la mida dels estats, fent l'apologia dels grossos i menystenint els de dimensions més reduïdes. Les seves declaracions remeten a un pensament colonial i predemocràtic de les relacions internacionals: les raons d'estat es fonamenten en la capacitat d'imposar-se, com calgui, als altres. I, així mateix, a una concepció essencialista de l'Estat: la mida, en si mateixa, és un valor superior, sigui quina sigui la seva capacitat d'oferir benestar, concòrdia i llibertat als ciutadans que en són part.

A més, les declaracions de Rajoy tan sols s'expliquen per una concepció unitarista d'Espanya, dins la qual els interessos de la majoria nacional castellana, que monopolitza l'Estat, són els únics que importen. D'aquesta Espanya tan gran, i en conseqüència tan suposadament forta, que n'hem tret els països de llengua catalana: ha fet possible que el català ja sigui llengua oficial de la UE? Ha estat capaç de convèncer la UE perquè tengués en compte la condició de territori insular de les Balears i tot seguit els atorgàs les compensacions necessàries per neutralitzar els desavantatges que se'n deriven? Ha aconseguit que la UE dedicàs una major atenció política a l'àrea mediterrània?

La grandesa d'Espanya la veritat és que ni històricament ni en el moment actual ens ha estat gaire de profit. Els països del català sempre ens hem hagut d'espavilar pel nostre compte. I hem hagut de convertir-nos en veritables especialistes en autodefensa. De l'Espanya-nació, tan gran i tan centralista i tan acastellanada i tan ineficient, sobretot ens n'han arribat imposicions, conflictes i un espoli fiscal de rècord mundial. És ben evident que ens convendria molt més un estat de mida més petita però que fos capaç de ser-nos molt més gratificant.