Constata la "pèrdua de pes específic i de presència institucional" i admet que l'espai socialista "s'ha encongit i s'ha trencat". I en culpa els dirigents actuals per la seva actitud "monolítica, blindada, tancada en ella mateixa".

El preocupa moltíssim la manca de preocupació que l'actual direcció del PSC mostra davant "el distanciament de diversos membres significatius de l'executiva", "la regressió territorial en el camp municipal", "les baixes de caire individual que es plantegen un dia sí i un altre també, de persones anònimes i d'antics i rellevants dirigents del socialisme català", i que s'intenti "culpabilitzar els tres diputats que van votar diferent el Parlament de Catalunya".

Per altra banda, no acaba d'entendre "una divisió exasperant i una manca de capacitat d'iniciativa autènticament paralitzadora", a causa de la manca d'acord en un treball comú en els diversos col•lectius en desacord amb la direcció: Avancem; Agrupament Socialista; Socialisme, Catalunya i Llibertat, i Nova Esquerra Catalana, que "porta inexorablement a la dispersió".

Davant d'aquest panorama, diu que "els camins que podrien emprendre passen, primer, PSC endins, per la restitució en tots els seus drets dels tres diputats anomenats díscols", "per l'abandonament de les vel·leïtats individualistes, i per la recomposició intel·ligent de l'esperit del congrés d'unitat, adaptant-lo a la realitat política actual, amb un gran acord de refundació entre la direcció monolítica i els grups, amb una crida a recuperar crèdit i militància".

Si tot això, però, és del tot impossible, no troba altra sortida que admetre que "només la unitat de tots els grups, ara dispersos, podria dur a la fundació [la cursiva és meva] d'un nou partir socialista de disciplina estrictament catalana", amb "un nou catalanisme bel·ligerant, crític, inexcusablement al costat del dret a decidir".

Com deia jo mateix, en un anterior article: "Pot semblar gros deixar unes sigles i, sobretot, deixar-les en mans dels qui –al seu parer– no en fan un bon ús, però... Cal inventar-ne unes de noves que responguin millor a aquest altre col·lectiu que ha vist com els fins ara companys de viatge es feien seu un patrimoni que pensaven que era de tots".

Confirma, però, el mateix Nadal: "Alguns molt escèptics, ja no confiem en la recomposició refundadora". Malgrat tot, "no ens veiem amb voluntat de passar a davant en un projecte fundacional, i no estem disposats a fer gestos individuals d'aproximació a d'altres espais polítics, maquillats de reconstrucció de l'espai de l'esquerra". Malgrat tot, no tira la tovallola: "Si algú arregla de veritat el PSC espatllat o si, alternativament, algú des de l'esperit unitari es disposa a fundar un nou partit socialista català [continua sent meva la cursiva] ens tindrà al seu costat amb ànim de treballar-hi incansablement". Si no és així, "ens quedarem discretament a casa, i reflexionarem sobre la nostra part de culpa [continua sent meva la cursiva] en el fracàs últim d'un projecte d'èxit que haurà durat més de tres dècades fins a l'esllanguiment actual".

Aquesta part de culpa volia jo analitzar quan, des d'aquest mateix diari, vaig comentar el seu dietari, Testimoni de càrrec, atès que al llarg de la seva lectura es veia venir de molt de temps enllà el resultat final. Crec que es podien haver previst i esmenat molt abans els deplorables esdeveniments recents. (Si bé comprenc que és més fàcil jutjar quan els "els toros es veuen des de la barrera". De debò que en sóc conscient.)

Celebro, doncs, enormement l'anàlisi feta i els compromisos que ha adquirit Joaquim Nadal en el seu darrer escrit.