Hem anat cremant etapes. Endavant, sempre endavant. Malauradament, però, els jugadors del No encara no han sortit al camp. Continuen encomanant-se a l'àrbitre i deixant que el partit sigui suspès per l'àrbitre. Però davant de la gran final que ve, això ja no serà possible. La final sí que es jugarà i permetrà conèixer la voluntat política dels catalans pel que fa referència al seu futur.

Les eleccions plebiscitàries permetran, finalment, obrir el debat que fins ara ha estat impossible. Si algú ha donat proves de diàleg i de posar tots els arguments del món jo diria que han estat els independentistes. Desenes de llibres, centenars d'estudis, milers de presentacions. Sobre la viabilitat econòmica o sobre les conseqüències de la pertinença o no a la UE, sobre les pensions o sobre les infraestructures. Quins arguments han posat els que volen seguir a Espanya més enllà de la legalitat, la por, la fractura social i les tenebres del cataclisme? Atrinxerats en el "no es pot votar" han viscut fora del debat. Això s'ha acabat.
Quins arguments han posat els que volen seguir a Espanya més enllà de la legalitat, la por, la fractura social i les tenebres del cataclisme?"
I tanmateix, ara el repte és el 9N. Un 9N que l'estat ha elevat a categoria de màxim interès polític. I això, sens dubte, com a conseqüència de la unitat exhibida i reconstruïda aquests últims dies. Si mai ningú us pregunta perquè és important la unitat, contesteu-li què va fer l'Estat espanyol amb el 9N. Per si calien més exemples de la vital unitat d'acció del catalanisme en aquests moments decisius, el 9N n'és un de paradigmàtic.

El guerracivilisme caïnita entre el sobiranisme pot ser letal en aquest moment. Jo vull guanyar, la majoria volem guanyar. No ens autodestruïm, sisplau.