Els resultats de les eleccions europees d'aquest 2014 per a Catalunya acaben de confirmar tres coses: la solidesa del bloc favorable a la consulta, la progressiva configuració d'un sistema polític propi i sobirà, i la lenta formació d'una nova alternança a dreta i esquerra amb CiU i ERC com a partits de referència.
En efecte, fetes les primeres anàlisis del canvis provocats per l'impacte de les europees en la dinàmica política de cada un dels estats membres, crec que una de les conclusions pel que fa a Catalunya és l'evidència que, també a nivell de composició del mapa de forces polítiques, Catalunya s'està projectant a Europa i al món com a un nou estat d'Europa. De fet, els resultats a Catalunya no tenen res a veure amb la redistribució de les preferències de vot a Espanya (i per descomptat, a França, Itàlia o Bèlgica, per exemple).
El mapa dels resultats a Catalunya retrata una lògica pròpia de representació dels interessos polítics de la ciutadania catalana que ve a confirmar, per si algú encara en dubtava, la imparable separació –mental i sentimental, però també política– del gruix de l'electorat català respecte de l'espanyol. I són justament les europees, amb la consideració d'Espanya com a districte electoral únic, les que ho posen més de manifest.
Catalunya s'està projectant a Europa i al món com a un nou estat d'Europa"
Aquesta dinàmica i estructura pròpies del sistema català de partits s'ha fet ara encara més evident amb l'eclosió com a primera força catalana d'un partit, ERC, inequívocament definit no sols com a independentista i d'esquerres, sinó també com a antimonàrquic i republicà. Aquest primer lloc d'ERC amb el 23,8 per cent del vot s'ha de valorar juntament amb la consistent majoria d'un 61 per cent del bloc de partits favorables al dret d'autodeterminació (contra el 30 per cent del conjunt de partits unionistes).
Una altra conseqüència d'aquests resultats, que ja s'insinuava fa mesos en el debat polític entorn al nou procés de transició nacional, és la configuració d'una nova esquerra catalana, vertebrada ara entorn d'ERC, després d'anys d'hegemonia socialista. Òbviament, el salt d'ERC a una nova posició hegemònica a l'esquerra obligarà també CiU a redefinir l'estratègia pròpia com a coalició referent de la dreta catalana d'avui i de demà.
Per a ERC i per a CiU, ara tocarà liderar i vertebrar a l'esquerra i a la dreta, respectivament, aliances que facin possibles els grans reptes del present, que són sobiranistes però també obligats a fer front a la crisi, a l'atur i a la depauperació social, i als reptes del futur posterior al 9-N, amb un complex procés constituent i una posterior i previsble alternança de govern.
