Sembla que, al final, els socialistes catalans li hauran de donar la raó. Han hagut de passar, però, més de trenta-cinc anys per adonar-se'n del mal pas donat l'any 1976. Déu n'hi do el batibull a què han estat sotmesos durant aquest grapat d'anys.
(Només cal llegir les memòries de Joaquim Nadal, Testimoni de càrrec, on, malgrat fer només referència als darrers vint anys, es fan evidents els equilibris –o millor dit, els desequilibris– per compaginar el projecte nacionalista dels uns amb la submissió espanyolista dels altres, fins arribar a un carreró sense sortida sota la batuta de Pere Navarro (o, millor dit, d'Antonio Balmón).
Acabo de llegir a la premsa que els "crítics" es plantegen constituir al juny el seu "reagrupament". És ben curiós que escullin aquest mot a l'hora de crear un corrent unitari dins el PSC. Mort en Pallach –que sempre va tenir clara la independència del PSOE–, Verde Aldea no fou el líder capaç de mantenir les propostes ideològiques del fundador i deixà que els militants escampessin la boira cap a altres formacions polítiques, principalment la de Joan Reventós (PSC-Congrés), el qual, encara que a contracor, havia claudicat davant Felipe González, temorós que aquest li prengués la clientela de l'entorn barceloní. (Ho sé de bona font, perquè així m'ho va manifestar quan li vaig recriminar l'adhesió al PSOE, a més de anunciar-li que ho pagaríem molt car, com sembla que així està succeint.)
Tanqueu d'una vegada per sempre aquest estira-i-arronsa tan enutjós"
Ho deia en el meu darrer escrit: "Pot semblar gros deixar unes sigles i, sobretot, deixar-les en mans dels qui –al seu parer– no en fan un bon ús, però... Cal inventar-ne unes de noves que responguin millor a aquest altre col·lectiu que ha vist com els fins ara companys de viatge es feien seu un patrimoni que pensaven que era de tots".
Benvinguda sigui, doncs, la nova proposta, que no serà nova, sinó en consonància amb la línea del Moviment Socialista del Catalunya, creat a França el 1946, que mai no hauria d'haver-se desviat del camí dreturer que havia iniciat Josep Pallach. Rectificar, però, és de savis.
Que no els dolgui el pas que cal donar, ja que no serà un pas endarrere sinó endavant, donades les circumstàncies. Continuar com fins ara –que no promet millorar, sinó al contrari– és una pèrdua de temps i d'energies que ja no es poden permetre. Tanqueu d'una vegada per sempre aquest estira-i-arronsa tan enutjós. No és bo per a ningú, ni per a vosaltres "els crítics", ni per al partit, ni per al país.
