A banda de retornar-li la seva esplendor arquitectònica, la rehabilitació de l'edifici va servir per recuperar-ne el sentit i funció originaris: ésser un temple de la cultura al servei de la ciutadania i del progrés nacional. Aquest binomi –persones i país– és, precisament, l'eix de totes les actuacions que la Mancomunitat va dur a terme de 1914 a 1925. Nascuda de la federació voluntària de les quatre diputacions catalanes, la institució va liderar una munió d'iniciatives per a la millora cultural, social i econòmica, sobre la base d'un esperit universal i integrador, i amb la reafirmació de la identitat catalana i la construcció nacional com a rerefons.

La Mancomunitat va ser fruit de la necessitat del Govern espanyol del suport polític catalanista, i de l'entesa entre la Lliga, els republicans d'esquerra i els partits dinàstics catalans, en una inèdita aliança hàbilment pilotada per Prat de la Riba. Aquest organisme va representar el primer signe de reconeixement de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des de 1714, i una certa concessió simbòlica, més que no pas real, de retorn de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes. Tot i que la trajectòria de la Mancomunitat va ser curta, només Catalunya va acabar materialitzant un projecte que també haurien pogut emprendre arreu d'Espanya.

I, malgrat que l'Estat no li va permetre assolir més competències que les que ja tenien les quatre diputacions, la Mancomunitat va esdevenir un referent en àmbits com la cultura, l'educació, l'administració local, la sanitat, l'assistència social, les infraestructures o les comunicacions. Malauradament, tot plegat va quedar interromput per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, si bé ja s'havien assentat els fonaments i l'estructura d'una manera de fer país, i no només en l'aspecte material, sinó també en l'administratiu i polític, una prova més de l'aprofitament pràctic i alliçonador dels recursos disponibles. L'essència de la Mancomunitat continua vigent, ara més que mai.
El nostre país serà fort en la mesura que també ho siguin els nostres pobles i ciutats i, sens dubte, les diputacions catalanes hi tenim un paper cabdal"
D'aquella època resten un seguit d'actuacions que, a les comarques de Tarragona també tenen com a altres exponents destacats la Biblioteca Popular del Vendrell (1920) o l'escola model de la Masó (1919), inaugurada per Eugeni d'Ors, director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, i que va ser la primera de les quatre projectades a Catalunya per potenciar una educació activa, ètica i moderna, valors fonamentals per al progrés social. Un altre objectiu destacat de la Mancomunitat va ser l'eradicació del paludisme al Delta de l'Ebre o als aiguamolls de Vila-seca i Salou, amb la col·laboració científica dels doctors Massot (Amposta), Vila, Sabaté (Tortosa), Frias (Reus) i Andreu (Vila-seca). Així, la demarcació de Tarragona, representada per vint diputats, esdevenia pionera en la creació d'infraestructures culturals, formatives i sanitàries.

L'esperit modernitzador de la Mancomunitat, importantíssim per a un món rural aleshores estancat per l'aïllament geogràfic i cultural, va anar vinculat al reequilibri territorial, la creació de serveis públics bàsics i la generació de noves oportunitats. Ara, com aleshores, la Diputació de Tarragona manté la seva vocació de servei i col·laboració amb el municipalisme, junt amb les altres tres diputacions catalanes i el Govern de la Generalitat.

Innovació, modernitat i transparència guien avui les nostres estratègies, algunes de les quals són continuadores de projectes impulsats per la Mancomunitat: la millora de la xarxa viària, amb l'actual Pla Zonal de Carreteres; l'impuls a la cultura i a la formació a través dels nostres deu centres d'ensenyament musical, artístic i especial; el Museu d'Art Modern, la Biblioteca virtual Ramon Berenguer IV, el suport al medi ambient... L'aposta de la Diputació per un dels nostres sectors econòmics més estratègics, el turisme, té també un precedent en iniciatives de promoció durant la Mancomunitat, que va participar als dos congressos de turisme de Catalunya a Barcelona (1919) i Tarragona (1921) promoguts per la Societat d'Atracció de Forasters de Barcelona.

El ferm compromís dels presidents de la Diputació de Tarragona a l'època de la Mancomunitat –Mestres, Vidiella, Lloret, Montserrat, Guasch, Serrano– i dels seus diputats, dibuixa una manera nova d'entendre el país i esdevé un repte per als qui actualment ocupem la mateixa responsabilitat. La Diputació de Tarragona del present es manté fidel a l'accent territorial, les tradicions i el procés de construcció nacional, tal com ha posat de manifest el president de la institució, Josep Poblet, durant la inauguració del congrés universitari "1914-2014: la Petja de la Mancomunitat de Catalunya". El nostre país serà fort en la mesura que també ho siguin els nostres pobles i ciutats, i, sens dubte, les diputacions catalanes hi tenim un paper cabdal des de la nostra posició d'administració impulsora del món local i garant del seu bon funcionament.