El debat no és nou per als que fa anys que ens movem a l'entorn de l'esquerra independentista. Ja als anys anys vuitanta, concretament al referèndum de l'OTAN, es va produir un viu debat al si de l'esquerra independentista sobre quina havia de ser l'actitud de l'independentisme.
Els sectors propers al PSAN defensaven l'abstenció aferrats a l'argument que el referèndum tenia caràcter espanyol. Aquest debat es va tornar a reproduir davant les convocatòries de les primeres vagues generals contra les operacions reformistes impulsades pel PSOE de Felipe González. Fins i tot, durant el moment de major apogeu de l'antimilitarisme, concretat en el rebuig al servei militar amb la insubmissió, hi havia sectors independentistes –per bé que minoritaris– que s'hi oposaven i parlaven de la no incorporació. No cal dir que aquelles van ser estratègies, totes, absolutament fallides i que desconnectaven aquest independentisme de la societat més rebel, el marginalitzaven.
Ara, quan el debat semblava superat, torno a llegir un pronunciament en aquest sentit, d'un grup de persones que demanen que cap independentista concorri a les eleccions espanyoles. És legítim si bé no puc deixar d'apreciar-lo com error de gruix que no enforteix pas l'independentisme sinó que l'afebleix, tota vegada que no deixa de ser una fugida endavant en tora regla. Resulta curiós que a Euskal Herria la lluita dels darrers anys s'hagi centrat precisament en el dret a participar en les eleccions. De fet, abans de la il·legalització, l'esquerra abertzale havia debatut una ponència (derrotada) que demanava no participar en les eleccions espanyoles. Poc temps després comprovarien fins a quin punt és important ser present i visible, com n'és de determinant poder participar i com el PSOE i sobretot el PP tensaven ignominiosament les costures de l'Estat de dret per evitar la concurrència de l'esquerra abertzale.
De fet, sempre que va poder, Herri Batasuna va participar a les eleccions espanyoles, de la mateixa manera que ho va fer el Sinn Féin al Parlament de Wesminster. Altra cosa, i aquesta qüestió sí hauria de ser objecte d'un debat transcendent, és què hi ha d'anar a fer l'esquerra nacional, l'independentisme, al Congrés, una qüestió que mereix una profunda reflexió i que, en el fons, és el quid de la qüestió en un moment com l'actual quan se suposa –per molt que servidor desconfiï de la veritable voluntat de CiU– que el Concert Econòmic (o el pacte fiscal en el sempre ambigu llenguatge convergent) serà objecte de discussió i que es prepara una involució en tots els terrenys.
Per si això encara fos poc, cal considerar detingudament aquesta experiència ben propera. És admirable la capacitat de resistència de l'esquerra abertzale malgrat el desgast que provocava no poder concórrer a les eleccions. Però tot i l'enorme implantació de l'esquerra abertzale i d'unes bases molt militants i compromeses, la dificultat de retenir tota la seva base electoral era notòria. I això malgrat que tot i els múltiples entrebancs es cridava repetidament a seguir dipositant a les urnes una butlleta (nul·la!), s'insistia en participar contra tots els impediments.
Perquè si s'hagués optat per l'abstenció, fet que es va debatre, l'estratègia s'hagués saldat amb un notori fracàs com ja s'ha esdevingut quan s'ha provat aquest camí. I probablement, com a conseqüència, les bases de l'esquerra abertzale s'haurien afeblit tant que avui Bildu difícilment hauria pogut aconseguir els resultats esclatants dels 22 de maig. El de votar és un hàbit que arrossega els més convençuts i simpatitzants. El de l'abstenció activa és només una consigna que només segueixen els més convençuts entre els convençuts i que deixa pel camí a la majoria i que, de retruc, tindria en aquest cas com a principal beneficiari, que no únic, a Josep Antoni Duran i Lleida.
