550 poblacions de Catalunya han organitzat consultes, un milió de persones hi han votat i tot gràcies a 50.000 voluntaris. En canvi el desànim s'ha apoderat del moviment sobiranista. La causa és que les mobilitzacions fetes  des del 2006 no han tingut traducció política, malgrat la massiva assistència. Tres mesos després de la gran manifestació contra el col·lapse de les infraestructures de desembre de 2007, entre el PSC i el PP van treure 33 diputats, el 62% dels vots i la suma de CiU, ERC i ICV 14 diputats, el 34%.

El poder espanyol ha aplicat al poble català aquell aforisme tant seu: "perro ladrador, poco mordedor". El poble català crida molt, però no mossega i per això els cercles de poder espanyol han interioritzat la nostra impotència. El president Jordi Pujol l'ha posada en boca de persones anònimes de molt alt nivell econòmic i polític de Madrid: "habeis perdido la guerra", "no os necesitamos porqué en qualquier caso. . . . continuareis contribuyendo con deficit fiscal" , "en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político también nos lo dareis".

La mobilització de centenars de milers de persones no intimida el poder espanyol perquè no afecta el seu nucli de poder, el Congreso de Diputados, on es forma el govern espanyol, on s'aproven els pressupostos i les lleis importants. A les darreres dècades els partits espanyols, PSOE i PP, han obtingut  la majoria de la representació del poble català i els partits d'obediència catalana la minoria. A més els partits catalans no han actuat com els representants d'una nació espoliada, sinó com un grup de pressió regional que intenta congraciar-se amb el poder espanyol i obtenir algunes engrunes amb la tàctica del "peix al cove". Tot fa pensar que la història es repetirà.
El poder espanyol ha aplicat al poble català aquell aforisme tant seu: "perro ladrador, poco mordedor".
En contrast feridor, la coincidència de la mobilització sobiranista amb el desprestigi del PSC-PSOE obre la possibilitat d'assolir la majoria de la representació del poble català a les Corts espanyoles per primera vegada en els darrers trenta anys. La condició és que el catalanisme s'aplegui en una candidatura única al voltant del refús a la sentència de l'Estatut i de la sobirania fiscal. Però no s'aprofitarà aquesta avinentesa i segurament el Partit Popular capitalitzarà la caiguda socialista. Perquè els partits catalans es presentaran a les eleccions espanyoles amb els plantejaments de fa quatre anys, com si no existís la sentència del Tribunal Constitucional i la Generalitat no es trobés a prop de la fallida. Fins i tot és probable que repeteixin els caps de llista (Duran i  Ridao) que van treure els pitjors resultats del catalanisme de la Transició.

Les nomenclatures dels partits catalans són impermeables a la indignació nacional. Els pactes entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica fan inevitable la continuïtat de Duran i Lleida i la seva estratègia de lobby regional. Esquerra Republicana està tant absorta pel seu Congrés d'octubre que no prepara cap alternativa per les eleccions espanyoles. En canvi hi ha un 50% de probabilitats de que aquestes s'avancin al mes de novembre, calendari que deixaria al nou equip republicà sense temps de reaccionar.

L'única possibilitat d'alterar aquesta dinàmica de fatal impotència és que s'organitzi la societat civil que ha protagonitzat les mobilitzacions des de 2006. Les entitats que estan organitzant la manifestació del proper 9 de juliol haurien de plantejar-se com induir els partits polítics catalans amb representació parlamentària a organitzar una candidatura unitària centrada en el refús de la sentència del Tribunal Constitucional i a favor de la sobirania fiscal. Caldria tornar a mobilitzar les 550 coordinadores locals de les Consultes i preparar-les per una campanya per explicar casa per casa els efectes de la sentència de l'Estatut i de l'espoli fiscal sobre la crisi econòmica i el futur del benestar, la llibertat, la llengua i la cultura del poble català.
Si Jordi Pujol encapçalés una candidatura unitària, els resultats serien espectaculars
Els partits catalans veurien que la suma de les seves forces amb les del moviment popular portaria a una fita històrica: la majoria dels partits catalans sobre dels partits espanyols a Catalunya. Si el President Jordi Pujol, als seus 81 anys, encapçalés aquesta candidatura els resultats serien espectaculars. Aquesta seria una mossegada forta, que no s'ha fet en trenta anys. Impediria la majoria absoluta del Partit Popular i hauria de fer tant difícil la formació d'un nou govern com ho és a Bèlgica. Els nuclis del poder espanyol començarien a pensar que potser no hem perdut la guerra.

Si fos impossible que CiU se sumés a aquesta candidatura caldria continuar amb el pla B, el mal menor. Introduir a les Corts espanyoles un grup polític que actuï com a representant d'una nació en el parlament d'un Estat que l'oprimeix i l'espolia, no com una força territorial d'esquerra. En el pla B els resultats electorals serien més modestos, però superiors als que assoliria ERC sola. Sobretot s'introduiria al cor de la sobirania nacional espanyola una representació que posaria en evidència l'estratègia de grup de pressió regional portada fins ara. Aquesta representació preocuparia l'Estat espanyol tant com els preocupa la coalició basca Bildu, que també estarà a les Corts espanyoles la propera legislatura.