"Jo també hi era", vaig escriure el gener del 2004. Ho feia per constatar la meva presència en una de les tribunes del Parlament el dia que Carod oferí el seu suport al govern del president Pujol, per tal que aquest pogués trencar les amarres amb el PP. Aquella estesa de mà havia estat llargament desitjada per a molts. "Per fi! Ja era hora!", xiuxiuejaven bona part dels diputats de CiU i d'ERC.
Pujol, però, va menysprear olímpicament l'oferta de Carod (i ara no m'entretindré a esbrinar-ne les raons), fet que motivà el "creu i ratlla" del líder republicà. El gerro d'aigua freda que abocà Pujol a aquell oferiment ens deixà bocabadats als qui feia temps enyoràvem aquell apropament. Prou se'n dolia, l'endemà, Villatoro des de les pàgines de l'Avui.
Aquest rebuig va tenir –com sabem molt bé– conseqüències no gens positives en el progrés de col·laboració entre els partits nacionalistes. Crec, sincerament, que, sense aquell desgraciat incident, no s'hauria arribat a la formació de les dues tongades de Tripartit. (Hi va tenir molt a veure l'enfrontament personal dels dos líders: Pujol i Carod.)
Els caps de setmana que un bon amic d'Esquerra feia cap a "Al Vent" de Bonastre, tant la meva dona com jo li mataven el cuc, tot intentant de fer-li veure la necessitat d'entesa entre ERC i CiU. Ell ens repetia, una vegada i altra, que no volien ser un apèndix (una crossa) de Convergència. Nosaltres insistíem que no es tractava del que ells pensaven o desitjaven, sinó del que els votants demanaven. Nosaltres ho teníem clar, però ell –i molts altres del seu partit– no acceptaven el mandat de les urnes: la veu que, segons s'acostuma a dir, és la del poble. Massa retrets i massa recels entre aquestes formacions al llarg de massa anys!
Sembla que Mas i Junqueras no en tenen cap dubte. Esperem que els pals a les rodes no els facin claudicar ni malfiar"
Per fi, ha arribat el seny: Oriol Junqueras, aquest "bon noi" i "bon pare", ho ha vist molt més clar. També, en el seu dia, ho va veure Heribert Barrera. Cal que els partits acceptin el paper que els votants els atorguen. No, els que ells creuen que mereixen i que aquells –pobres infeliços– no arriben a comprendre. No diem, emfàticament, que el poble sempre té raó?
Si us haig de ser sincer, d'entrada, l'entrada de Junqueras al capdavant d'ERC no la vaig celebrar amb gaire eufòria; més aviat, al contrari. El fet de venir de la mà de l'antic dirigent em féu dubtar de les seves possibilitats de reconduir el recel que, per una banda i altra, hi havia entre les dues formacions polítiques. He de reconèixer que la vaig vessar del tot. Crec que l'Oriol ha sabut fer el diagnòstic clarivident dels mals que patien aquests dos –malgrat ells– companys de viatge. Un i altre, des del lloc que els pertoca pel voler dels electors, han d'assumir l'encàrrec que han rebut. El mandat ha estat prou clar i contundent: "Us heu d'entendre mal que us pesi", perquè així ho vol una part molt important del poble de Catalunya.
Sembla que Mas i Junqueras no en tenen cap dubte. Esperem, doncs, que els pals a les rodes que un i altre reben de les seves respectives formacions no els facin claudicar ni malfiar. (Si us plau, senyor Duran, no oblidi que, deixats de la mà de Convergència, UDC contaria ben poc.) El milió i mig de catalans que vam sortir al carrer l'Onze de Setembre no en podem sortir decebuts.
