A Espanya hi va haver una època durant la qual els polítics s'omplien la boca de les bondats de la transició política, de la creació de l'estat de les autonomies i del creixement econòmic, i asseguraven que l'evolució que havia fet l'estat era un model exemplar arreu del món.
Les millors lloances van arribar durant els anys en què també es deia que per a ser president del govern espanyol es guanyaven molts punts d'entrada si es portava la lletra z al cognom (Suárez, González, Aznar, Zapatero...).
Però la història i la perspectiva posen les coses al seu lloc, i avui està clar que el pretès miracle polític després de la mort del dictador al llit va ser més aviat un miratge, o fins i tot un embolat. L'arribada del nou segle ha portat un final d'etapa, i la crisi, institucional i econòmica coincident en el temps, ens ha acabat de demostrar que les coses que no comencen bé tampoc hi poden acabar. I és que tot plegat no va ser una altra cosa que la reforma del franquisme.
Aquella època es va acabar –de fet, ella mateixa ja va sentar els fonaments del declivi- i amb el final de segle va arribar l'etapa de l'Espanya B. La B dels bancs que ens han entrampat a tots. La B de Bankia i de Miguel Blesa. La de Luis Bárcenas, el mag de les finances del Partit Popular que durant tants anys va comptar en B els diners del partit de govern espanyol. Com també sembla que era B la comptabilitat que portava Fèlix Millet al Palau de la Música ben aplaudit per CiU...
I aquesta segona lletra de l'abecedari també és la dels Borbons, la del reis amics dels elefants i de les seves amigues que, entre família i amistats perilloses, han soterrat prestigi, reconeixement i fins i tot la fortuna del iot.
Aquests i molts, molts més exemples polítics i econòmics –també amb lletres diferents- que ens vénen al cap ens exemplifiquen com ha calgut purgar l'etapa del malbaratament del Regne d'Espanya: perdent-hi diners, benestar i democràcia.
Les èpoques de decadència només se superen amb grans il·lusions. És l'hora d'aplicar l'ètica política"
La reacció ciutadana a Catalunya no ha estat sucumbir a la misèria moral ni a l'autoritarisme centralista que els bull a les venes. La resposta ciutadana s'ha aplegat ja al voltant del dret a decidir i la futura independència del país. Perquè les èpoques de decadència només se superen amb grans il·lusions. I, en moments com els actuals, només la llibertat de Catalunya –amb totes les incerteses que pugui comportar– és capaç d'aplegar al seu voltant tanta quantitat d'energia positiva d'aquest país que vol superar la dependència de l'Espanya de sèrie B.
Però els grans moments en la història han de tenir els instants precisos i necessaris per a sentar les bases inequívoques d'un futur millor. Per a fer un resset amb el passat. Per a netejar el present i el futur. Necessitem regenerar urgentment el sistema, i per això no volem un estat independent amb els mateixos defectes de l'etapa dependent. Ni amb els mateixos demagogs dins i al capdavant.
És l'hora d'aplicar l'ètica política, perquè si no ho fem ja tenim d'exemple la transició espanyola per a demostrar-nos després què passa.