En un altre context i amb menys ambició –perquè els temps eren menys propicis–,  recordo que, ara fa 25 anys, vaig formar part d'un petit grup de promotors de la Convenció per la Independència Nacional (1986).

Convocats per l'infatigable mossèn Josep Dalmau, ens reuníem de tant en tant per dinar plegats en algun petit restaurant de Barcelona entre deu o dotze "patriotes". En aquelles trobades, reflexionàvem sobre la necessitat d'aglutinar el conjunt de forces socials i polítiques que estiguéssin disposades a lluitar pel reconeixement dels drets del nostre poble. Així, doncs, amb el lema "Catalunya, nou Estat europeu", convocàrem la Primera Convenció els dies 14-15 de març de 1987, precisament al mateix Palau de Congressos. Crec que és oportú fer conèixer el nom dels organitzadors: Josep Dalmau, Aureli Argemí, Carles Bonet, Enric Borràs, Joan Crexell, Enric Garriga, Carles Lladó, Àlvar Maduell, Albert Oliart, Josep Poca, Josep Maria Pons, Ignasi Pujadas, Agustí Soler i Joana Villemur.

Em dol que, en l'acte d'ahir, no es fes cap referència a aquell primer intent d'aglutinació de les forces independentistes, malgrat les similituds entre els dos esdeveniments. Encara recordo com tant mossèn Dalmau com jo mateix, pujats en unes escales, miràvem de reüll que no aparegués cap policia nacional o cap guàrdia urbà que en prohibís la penjada de la pancarta que anunciava l'acte.

En aquella ocasió, no vam arribar a reunir els 1.500 assistents d'ahir, però ens vam apropar als 500, que no era una xifra gens menyspreable en aquells temps, quan el fet independentista no era de moda. També la premsa se'n féu prou ressò. No solament la més propera, sinó també la més llunyana. Desitjaria destacar, però, el tractament que li féu la revista Cambio 16 (13 d'abril de 1987), que ja en la portada oferia el missatge clar del propòsit de la convocatòria: "L'independentisme tranquil". En l'interior, Xavier Domingo remarcava aquest aspecte del moviment i Ramon Barnils acabava el seu article amb aquest raonament: "No es de extrañar que el independentismo, siempre latente, ande ahora más tranquilo, más seguro de sí mismo y con más tiempo por delante para moverse mejor y más a fondo". La "revolució tranquil·la" cap a la independència, de la qual ens parlava ahir un dels moderadors de l'acte, va iniciar-se, doncs, 25 anys enrere en aquest mateix escenari.

Sovint hem llegit que el refús de la lluita armada per a la defensa dels drets del poble català havia estat iniciativa de determinades persones o partits, i s'ha oblidat que  fórem els promotors de la Primera Convenció per la Independència els primers a proclamar la necessitat d'avançar cap a la independència per una via tranquil·la, pacífica, democràtica, molt allunyada de tota mena de violència o lluita armada. Amb això, no vull pas dir que no me n'alegri de la seva incorporació a aquest procés pacífic en defensa dels drets del nostre poble. Ben al contrari. Vaig viure de ben a prop la disparitat de criteri, dintre els components de la Convenció, per tal de fer prevaler la via pacífica, i que va comportar no poder avançar més enllà d'una Segona Convenció.

Lluís Sala-Molins, un dels ideòlegs de la Convenció, es féu portaveu de la nostra indignació i rebuig total a tota mena de lluita armada, quan, en l'atemptat d'ETA a Hipercor de Barcelona, de juny d'aquell mateix any, signà un article a l'Avui, amb aquest titular: "Via fora, assassins!".