Sóc ben conscient que vaig contracorrent. Que rebré la ira dels progres i dels entesos, però, no per això, vull fer-me enrere. Jo ho veig d'una altra manera. 

Malgrat no entendre per què l'autor de moda, Albert Sánchez Piñol, va tenir la imperiosa necessitat de redactar el text en castellà, no vaig esperar la traducció catalana i el vaig comprar en aquella versió. M'hi vaig posar amb ganes. Era un tema que m'interessava i que prometia. Havia llegit bastanta literatura sobre aquells fets històrics. Fins i tot, estant a la Generalitat, m'havien arribat projectes per tirar endavant una producció cinematogràfica, de la qual conservo encara la melodia conductora del film.

Tot avançant en la lectura del voluminós volum (605 pp.), havia superat més de la meitat del llibre sense saber quan arribaria la relació dels fets. Trobava que l'autor es passava en els prolegòmens del famós i cruent setge de 1714. Després de recórrer pàgines i més pàgines en què el sexe, la sang i el fetge vessaven a desdir, vaig arribar a un punt en el qual pensava trobar el desllorigador final.

Quina descripció dels fets més fantasiosa i apocalíptica. Quina gran decepció, quina carregada dels nostres herois de tota la vida. Vaig prometre no assistir cap més Onze de Setembre a honorar el conseller en cap, Rafael de Casanova. I a fer una recol·lecta per substituir la seva imatge per la de Martí Zuviría, l'autèntic heroi de la proesa.
Els catalans tenim el mal costum de tirar-nos pedres a la nostra teulada. Així no ens en sortirem mai"
Voleu dir que és bo aquest menyspreu per als nostres herois? Segur que hi ha hagut gran mistificació en l'enaltiment de la nostra història, que ens hem passat moltes vegades en la valoració dels nostres avantpassats, que n'hem fet un gra massa (no ho han fet així tots els pobles d'arreu món?), però... d'això a aquesta carregada impertinent i tendenciosa, hi hauria d'haver un terme mig més raonable i documentat.

Si us he de ser sincer me'n fio més del "rigor històric" del text de Tomás Vergés, El Setge. Barcelona 1713-1714 –també bastant extens, per cert, 622 pp.–, que, durant anys i anys, va trepitjar els barris on tingueren llocs els esdeveniments a la recerca de documentació sobre "nissagues senceres de barcelonins i altres catalans que tan generosament oferiren llur vida i patrimoni per la nostra pàtria".

Temps enrere va sortir un text que, davant la demolició dels monuments als nostres prohoms, proclamava ben alt: Volem les nostres estàtues! Doncs, bé, jo demanaria també ser molt més curosos en l'anorreament dels nostres símbols. Els catalans tenim el mal costum de tirar-nos pedres a la nostra teulada. Així no ens en sortirem mai. Serem eternament un poble victus.