En un article titulat "Destrempada irreversible" al País l'historiador Joan B. Culla fa una reflexió al voltant del fracàs electoral d'UDC que s'ha quedat sense representació al Parlament de Catalunya i com precisament els vots que han obtingut són els que han faltat a les opcions independentistes.
Barcelona ·
Durant la campanya electoral passada algun observador enginyós va fer notar que el nou logo d'Unió Democràtica –el logo amb el qual els de Duran Lleida anunciaven la seva recobrada solteria, després de divorciar-se al juny de Convergència– recordava, per la forma i el color, una píndola de Viagra. Doncs bé, ni tan sols un reclam tan estimulant ha aconseguit aixecar la cotització a les urnes de l'històric partit democristià: per primera vegada des del 1932, UDC serà absent al Parlament català.
Segons el meu parer, el fiasco d'UDC reflecteix sobretot l'obsolescència del seu discurs electoral: les contínues apel·lacions al gastat tòpic del seny tan suat i innocu que fins i tot l'ha utilitzat la plataforma ultraespanyolista Libres e Iguales"
S'ha dit, com a circumstància atenuant, que era també la primera ocasió en vuit dècades (des del novembre del 1933, quan va obtenir a Barcelona entre 2.200 i 5.400 vots) que Unió concorria a uns comicis en solitari. No és del tot exacte: després de trencar el llarg i profitós matrimoni amb CDC –i perdre en l'envit gairebé la meitat de la militància–, UDC va establir una coalició de facto amb el Grup Godó de comunicació, que ha brindat a la candidatura encapçalada per Ramon Espadaler un suport quantitatiu i qualitatiu sense cap mena de proporció amb la força que li atribuïen les enquestes ni, encara menys, amb els cent mil vots finalment obtinguts.
No, contra el que avui afirmen els seus dirigents, el fracàs d'Unió no es deu ni a l'escassetat de mitjans materials, ni a la falta de temps per donar a conèixer la seva oferta. Home, és clar que 37 anys d'existència parasitària a costa de Convergència van difuminar una mica el perfil del veterà partit i li van fer oblidar què significa la lluita per la vida en la selva electoral; però a canvi li van reportar enormes rendes (en termes de poder institucional, d'influència social, de finançament, etcètera), rendes que, des del 1987, Duran Lleida va saber maximitzar amb mà mestra. A la vista dels resultats del 27-S, resulta impactant recordar que, dins de CiU, Unió ha arribat a tenir al Parlament català fins a 17 diputats (el 2010-2012), o que té encara sis escons al Congrés, tres al Senat i un a Brussel·les.
el fracàs d'Unió no es deu ni a l'escassetat de mitjans materials, ni a la falta de temps per donar a conèixer la seva oferta"
Segons el meu parer, el fiasco d'UDC reflecteix sobretot l'obsolescència del seu discurs electoral: les contínues apel·lacions al gastat tòpic del seny (el lema "La força del seny", la plataforma Catalans pel seny...), tan suat i innocu que fins i tot l'ha utilitzat la plataforma ultraespanyolista Libres e Iguales; el cultiu d'una por fantasmàtica d'un altre "tripartit d'esquerres", com si l'aposta independentista no fos moltíssim més audaç; o les crides als "convergents de tota la vida" a votar Unió. El problema, amb els "convergents de tota la vida", és que ja no existeixen, igual que no existeix la "Convergència de tota la vida" i ni tan sols el concepte de "tota la vida", entès com l'època en què Duran i els seus creixien a l'ombra de Pujol, entre ambigüitats i peixos al cove.
