Ramon Tremosa creu que algunes actituds de Joseph Fouché, polític clau de la Revolució Francesa i de l’imperi napoleònic, són ben actuals al seguir la nostra actualitat política. Salvant les distàncies en el temps i sobretot també els seus mètodes sanguinaris i terrorífics, “d’aquell impertorbable home d’Estat es diu sovint que inspira la política moderna”. Així, “se succeeixen canvis de govern, mutacions d’idees i incompliments de promeses, però veiem que algunes persones romanen sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint totes les causes”. El professor de teoria econòmica a la UB parla, en aquest article al diari Avui, del ‘Fouché ZP’: “La promesa de respectar l’Estatut del Parlament ja va insinuar el Fouché que porta dins el president ZP, que ara esclata a plena llum amb l’espectacular canvi de parer sobre l’opa de Gas Natural a Endesa”. Al mateix temps, “el president progressista sembla ‘comprendre’ la possible expropiació sobre Repsol a Bolívia i tampoc no sembla pas gaire amoïnat per si falla la fusió d’Abertis, per travetes del govern italià. Els dirigents de Gas Natural i de la Caixa deuen estar, encara, atònits”. Ara, però, és el moment de fer aquest canvi de model energètic, perquè, com feia Fouché, cal sempre saber triar els moments: “havent salvat la pressió de la reforma estatutària amb cessions mínimes, els partits catalans ara estan distrets i barallats en les seves eleccions regionals i són incapaços d’articular un front comú al Congrés de Diputats”. Tremosa també denuncia la manca d’autogovern que té Catalunya: “aviat es parlarà molt d’esquerres decents, de progressismes intel·ligents i de nous girs cap a l’esquerra. Tota una pluja terminològica que pretén camuflar l’autèntic debat, per a un autogovern català encara incomplet, tal com el percep una majoria del nostre poble: la distribució de poder entre el centre i la perifèria”. Si més no, segons Ramon Tremosa, tot l’enrenou estatutari ha servit per posar en evidència “el federalisme jacobí del PSOE i el catalanisme Fouché del seu president”. I és que, com deia fa poc Salvador Cardús, “hem vist que ser catalanista no suposa res d’especial”.