El comunicòleg Josep Gifreu analitza detalladament el trist "cas Gasol", que segons el catedràtic és un cas "singular i universal: un esportista d'elit d'origen català, es presta sense escrúpols a invocar davant el món reunit a Pequín l'orgull de ser espanyol". Gifreu remarca que "En ocasió dels jocs Olímpics l'afirmació triomfal de les nacions reconegudes reposa en l'absoluta ocultació de les nacions prohibides".
El professor explica que "En moments excepcionals de concentració de símbols, banderes i medalles, com ho són els Jocs Olímpics, la narrativa mediàtica té clara la selecció i la priorització a fer. Els mitjans es regeixen en definitiva per un nosaltres nacional que tothom considera legítim i digne de les millors causes". Davant d'això, sobta a Gifreu que "El patriotisme esportiu no sols no és titllat de xenòfob i excloent, sinó que s'exalça com a quinta essència de l'olimpisme". Gifreu també destaca que "tant se val si hi ha 130 atletes catalans a Pequín, un 40% de la selecció. Allí, tots som (hem de ser) espanyols" i afegeix: "El balanç final es pot resumir en les paraules de Gasol en un espot: ‘está bien que tu país te admire, pero es mucho mejor que el mundo admire a tu país, ¿no crees?' Per si l'espectador dubta del país de què parla, l'espot acaba dient: ‘España, un gran país, una gran nación'. El diari El Mundo titulava a portada: ‘Gasol o el orgullo de ser español'.

L'articulista conclou: "Admirat Gasol, hi ha alternativa?"